Doctor vaig veient blogs per tot arreu, és greu?

Nit

Hi ha una baldufa blava que volta i unes tisoretes sota el conte d’en Teo.

Uns quants gin tònics i converses tallades. Cares retrobades, músiques ja escoltades i sensacions ja viscudes.

Hi ha anys a les cares, als cabells i als cossos. Encreuaments forçats, rialles sinceres, petons de mentida i abraçades de veritat.

Hi ha confidències al ralentí i consells amb ventilador.

Hi ha ctrl-alt-supr i resets i discs durs. Hi ha son i ulls que es tanquen, esnobs, llums i colors. Records oblidats, llegits i llegides i lectores i lectors.

Hi ha llits desfets, finestres obertes, pols al llum, teranyines i un penjoll al quadre.

Avui

He suspès... sí, però estic molt i molt content perquè sé que quan m'hi posi, si és que m'hi haig de posar i amb el mestre que tinc, ho podré tirar endavant.

Mai un quatre havia tingut tant regust de vuit.

I gràcies per la sort... a totes i tots.

Foto: Marta

Demà

Tot i que no hi ha gairebé res a fer desitgeu-me sort.

Passeig

Va aixeca’t que hem d’anar a sopar i comença a fer fresca
Fresca dius? si fa xafogor
Anem va que no vull que em piquin els mosquits

Agafa’t
Ai que no puc!
Va dona... una, dues i...

Té agafa el bastó i anem passant
Avui per sopar farem una mica de verdura, què et sembla?
Prou bé amb una mica d’embotit.

No et convé l’embotit, què no ho saps?
Hi ha tantes coses que no em convenen i les he de fer
Però t’has de cuidar

A tu t’he de cuidar
Què fas? Pocasolta!
T’he tocat el cul ves

Al mig del carrer? I si ens veuen?
Qui vols que ens vegi si no hi ha ningú
Ja saps que no m’agrada

Abans bé que t’agradava
Abans érem joves...

Saps què?
Digues
Em fas un petó?

Ulls

Els grills a l’aigua no xerriquen, les abelles no fan eixams i les granotes es boteixen com els picots, però no pesen encara que ho sembli. Embolicats amb fulles de roure a sobre la sorra esperen qui se’ls endugui.

Un escarabat gros, massa pel meu gust, fuig de l’aigua paret amunt i recordo el company travessat per l’agulla i passejant per sobre la col·lecció. Petites extincions escolars.

Un esquelet amb abric de plomes dorm a l’abeurador. Amb ulls grossos i oberts m’ha clissat només entrar a la quadra, jo, en canvi, no l’he vist fins que hi he estat al damunt. En notar una presencia estranya me n’he adonat que hi era i he fet un bot. Per un instant m’ha semblat que somreia.

Dissabte

He començat posant-la a l’aigua, deixant que s’estovés una estona. Després l’he raspallada amb energia un cop havia tret la pols i la brutícia més grossa l’he aspirada, endavant i endarrere moltes vegades sense deixar-me cap racó.

Un cop fet l’he esbandit vàries vegades, no hi he posat cap producte per por, tenint en compte que era el primer cop que la rentava no volia fer-la malbé.

Un cop escorreguda l’he estirada al sol sobre la fusta calenta, per eixugar-la. Fineta com és no ha tardat massa en ser seca.

Avui he rentat la meva ombra i ara està ben neta.

Tarda

Al rostollar ja despunta el verd i un vol de coloms hi fa estada. A sobre la bala rodona un mussolet observa.

El cel gris fosc, com el terra. Comença a ploure i les gotes al caure encara l’enfosqueixen més. Una gota s’escola pel clatell i em posa la pell de gallina.

El vent és fresc i tot i aixoplugat deixo que corri l’aire amb olor de pluja, plouen gotes grosses, les primeres fan aixecar petits nuvolets de pols de terra.

Després del xàfec surten els cargols i els caçadors tots de cop. Per la pedra fosca ja n’hi ha tres o quatre. Al camí de dalt un.

El núvol gris s’ha obert i rajos d’un sol net fan clapes il•luminades. La casa de les voltes i un tros del camp.

Un tractor llaura els rostolls i els gavians joves de plomes fosques segueixen els pares.

Cérvols que no mengen xocolata. Olor de fems i de pinso.

El mugró des d’on no l’havia vist.

La lluna abandonada en un dipòsit de ferralla.

Regal

Aquella nit tenien raó, només es viu una vegada, i em fa feliç pensar que la meva única vegada la vulguis passar amb mi.

Pedra

Ferit de mort prova d’arribar a l’altra banda de la carretera. Agonia final.

La noia amb taques a la pell s’ha descalçat i a sota de la taula mou els dits dels peus mentre parla de projectes. Les sabates planes i amb punta són platejades. Repenja els talons al travesser de la cadira d’on penja un barret vermell.

El comercial està insegur i té ganes de marxar, parla apressat i nerviós i mira de fer bona cara. En un gest de poca traça aboca el vi als pantalons del client. S’aixeca i agafa els tovallons d’una altra taula.

M’enfilo per pedres i gairebé rellisco. Una faldilla s’obre amb el vent, el gest de la ma i un canvi de posició ho eviten.

Camino per camps ressecs i petits saltamartins fugen en totes direccions de les meves passes.

Veig el reflex de pedra en un mirall de bany antic.

Va començar així i ara és això. Pel mig moltes i molt interessants propostes que han aconseguit saturar el meu reader.

Queden catorze dies per fer encara més propostes que facin de C@ts els premis populars de la catosfera.

Sis

És com una mena de ritual, entres pel pàrquing i fas la punyeta al de la botiga de coses hiper-mega-pijes i generalment cares. Després puges al primer pis en unes escales mecàniques que van de conya si has trepitjat una merda de gos.

Al primer t’hi entretens, remenes, busques, compares i descobreixes que els teclats són diferents. Sí, ells no tenen qwerty, ells tenen azerty. I tampoc no tenen el Cyrano del Depardieu. Imperdonable.

I continues pujant. Al segon pis, ja vas teledirigit i te n’adones que han canviat la disposició. Et mous entre les lleixes buscant i els veus, els passes poc a poc amb els dits i veus un color diferent. El blau, el rosa, el negre, el blanc, el morat i sí, un de nou... taronja. El gires i repasses ràpidament que hi ha.

Una la podeu escoltar aquí i una altra és la primera d’aquí al costat.

Rostoll

Davant de Cal Ferrer, mig amagat darrera d’un cotxe, descalç sobre un plàstic d’embalar ben estirat, un home resa. Mira lluny tot i que la paret del davant és a cinc o sis passes. Es mira les mans, aixeca el cap i s’agenolla fins a tocar amb el cap a terra.

A la vorera un pollet mort ple de formigues, encara no té plomes. El bec destaca gros i groc. Ni que sigui per empipar les formigues l’aparto cap a un racó.

Un nen juga sol a un futbolí i amb veu aguda però fluixeta retransmet per a ell mateix una final d’infart amb el so de les pilotes dures escolant-se cap al calaix. Ell rai que té la clau per obrir.

Els camps segats, amb el rostoll curt com agulles que s’aixequen dibuixant línies. Un dia d’aquests aniré a trepitjar-los. A la vora la vigueta que aguanta un senyal de prohibit avançar, està arrebossada de cargols.

No fa calor i la persiana baixada deixa entrar missatges en morse.

Potser sí que ja era hora de fer un canvi...

Perspectiva

La contractura muscular del dimecres et fa topar de cop i volta amb els divuit anys, amb els somnis, les il·lusions, les certeses irrefutables i les veritats indiscutibles.
Recordes les promeses d’eternitat, la màgia, les cançons, la pertinença, el grup, els símbols, els escuts, els detalls... i els cabells.
Revius converses, llunes, platges, petons, cims, flors, espases i petxines. Refàs converses, xerrades, banquets i estels blaus.
Tornes a beure i a viure, a riure i a córrer, a estimar i a plorar. A ser únic.

I quan et recuperes de la topada mires els divuit i somrius.

Analytics

S’ha acabat el boicot de la UDPEQCPE (unió de països europeus que comencen per ema). Ja tenim Malta.

Present

Sentir la fragilitat d’un petit cos i l’escalfor que desprèn. Tenir-ne cura com si fos de vidre trencadís i al mateix temps ser conscient de la potència que mostra. Adonar-me’n que els llaços es forgen ara, en aquests moments en que els somriures són maldestres i els sentiments experiments.

Mirar-nos als ulls i saber que, tot i no ser compreses, les paraules són importants i no tenir vergonya de dir un t’estimo fluixet a l’orella i fer un petarrell al coll.

Jugar amb les mans i acaronar i veure la brillantor nova que em captiva.

I quan t’adorms lentament i relaxada eixugar-te la glopada i refrescar-te amb la tovalloleta humida poc a poc, sabent que tot plegat ja forma part del nostre futur.

ho fa per a un altre home
i a sobre l'hi he de fer jo...

Punt i seguit

Escriure per escriure, per acomplir un dia més amb un deure autoimposat, esperant que algú, a l’altra banda, tingui ganes de llegir i de provar d’entendre les anades d’olla.

I sintonitzo amb algú que no sé quina cara fa però que es ben clar que m’ha clissat d’una hora lluny i me’n ric de l’altre que sent esquellots i s’imagina campanes o picarols. I tots i totes formen part d’un univers desconegut però que sé que hi és. Un univers que m‘escolta i moltes vegades pregunta sense esperar una resposta... o potser sí que l'espera però no la rep.

I busco música i trobo en Dizzy Gillespie i el poso fluixet perquè a l’altra banda de la porta dorm i deixo que la trompeta torta se m’endugui. I l’imagino amb les galtes inflades.

Canvio el format i teclejo ràpid les idees que hauria d’haver apuntat però que guardo desordenades i confuses al cervell.

I observo el món amb els ulls de qui pensa un post, cercant petits detalls, coneguts i evidents i me n’adono que, en aquests moments, sóc jo qui busca i que la vida és molt més interessant quan és ella qui ensopega amb mi. Mostrant-se oberta i disposada a ser escrita.

I tinc ganes que acabi l’estiu quan tot just acaba de començar i m’agrada que avui faci una mica de vent per deixar la finestra oberta i dormir amb una mica de fresca que s’endugui els mals esperits.

I quan estic a punt d’anar a dormir sona el mòbil i rebo dos missatges i l’últim diu: Posa tv2 ja! Pensa en mi! T’estimo!

I a tv2 fan els Police en directe. I penso que per moltes coses i anys que passin cada cop que senti With or without you voldré fumar-me un cigarret amb tu encara que sigui imaginari.

Sentits

La noia escombra i el ris ris de l’eina endavant i endarrere no em distreu de la forquilla batent un ou que arriba d’una finestra propera. Olor de lleixiu.

Les rodes amb coixinets i la vibració a l’alumini mullat i fresc a les mans.

Una cigala estrident dalt d’un pi, quan deixa de xerricar se sent alguna cosa més, suau i fluixeta per suportar millor la calor. Figuera i brot de fonoll per mossegar-lo poquet a poquet.

Cremor d’àcid i l’aigua calenta de la mànega enrotllada al sol. Massa calenta.

Vernís fosc a la porta d’entrada, les mans s’enganxen a l’anella metàl·lica, herba acabada de tallar. La resina del pi als pantalons és una taca que es flaira. Fulles xopes entre els dits.

Dos pollets d’oreneta damunt la biga a sota del porxo, piulen. La mare sobrevola i vigila espantada.

Cap al tard sobre el Montseny un fil de lluna. Olor de llibres vells.

Quantes núvies tens?

Un nen molt petit es passeja despullat lluint únicament uns sostenidors probablement de la germana, també petita.
Cent cinquanta mil litres d’aigua canvien del blau al verd en menys d’un minut.
Un gran ull oriental de color gris m’observa de bon matí.

Brasil a la tarda.
El to blavós de l’esquena de les orenetes volant arran de camí.
Un cementiri de difícil accés i un alemany tòpic i típic.

Una serp seca i un dragonet que s’amaga entre els plecs de la coberta.
Una visita al racó de la Rita sense coques de vidre.
Tossut i amb el cul ple de pols s’aixeca del mig del camí i s’agafa de la ma del pare per deixar-me passar amb la furgoneta.

Obrir la finestra i el balcó i deixar que el vent fresc m’acabi d’eixugar després de la dutxa.

Comuniquen

Aquell meteorit va canviar la història. El virus que duia va alterar el nostre cervell. Ja era possible el coneixement per contacte.

Els polítics van esdevenir grans tapissers i la senyora que treia la pols a la biblioteca Premi Nobel de gairebé tot.

No ho tenim gaire clar com funciona això de les sigles oi?