dimarts, 30 de desembre del 2008

dilluns, 29 de desembre del 2008

Resposta


com l’ocell que sentint i sabent que és lliure
enyora i cerca amb delit una altra gàbia que l’aculli

dissabte, 27 de desembre del 2008

Nadal


Llaunes de neules i caixes de torró.
Històries d’estraperlo i de corrupció, llàgrimes cegues i llar de foc.
Voluntat de seguir sent, de seguir creient, de voler sentir una campana.
Esperar a fora malgrat el fred, la pluja i el vent.
Pujar les escales amb la fe de qui ho espera tot, perquè sí, perquè és i ha de ser així.
Picar amb força i un bastó compartit.
Una abraçada i un petó sense motiu, d’aquells que no t’esperes i t’estrenyen l’ànima omplint-la d’amor.
Guardar un bol per després, per aquell que vindrà i deixar-lo just davant d’on ha de seure.
La rialla als ulls.
Seure junts i fer-nos cares i obrir nous camins per mirar de ser més a prop.
Petites baralles quotidianes i el detall treballat i pensat.
Olor de colònia i de tabac dolç.

dijous, 25 de desembre del 2008

Aparences

El dia de Nadal mai prenia vermut, ni vi, ni cava, ni licors. Els pares en presumien, la família l’admirava, els germans callaven...

Ell, duia una ressaca tant gran de la nit anterior que només li entrava aigua amb gas.

Basat en aquest text.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Bon Nadal


Deu en fan un lleó,
nou un cotxer,
vuit un heroi i un cigne,
set una mare que cerca el fill i sis princeses que ploren,
sis un instrument per un virtuós,
cinc una dona orgullosa,
quatre una creu,
tres un conill, un cinturó o unes Maries,
dos uns bessons,
una aquesta nit.

dimarts, 23 de desembre del 2008

Néixer


Va escriure tota la seva vida i la va desar en un pen drive. En acabat va baixar a l’estació, el va posar damunt la via i va esperar a que passés el tren.

L’endemà al matí en despertar-se va plorar com un nounat.

dilluns, 22 de desembre del 2008


Aquest és el postejador automàtic del Cròniques de sota el mugró. En aquest moment no us podem atendre, si us plau deixeu el vostre comentari després de llegir el senyal i penjarem un post el més aviat possible. Gràcies.


Piiiip!

dissabte, 20 de desembre del 2008

dijous, 18 de desembre del 2008

Imagino

Però si no els coneixes!
Per això té gràcia, per què no sé qui són, o sí que ho sé. Bé de fet només una mica i suposo que és per aquest motiu que m’agrada... me’ls imagino...

Ell no, no té portàtil, té un pc vell de sobretaula en una taula de cavallets a l’habitació on dorm. Una habitació endreçada amb moltes coses penjades de la paret, fotos, postals, entrades de concerts...

Com l’altre, tot i que a casa té ordinador, els posts els penja i comenta des de la feina. A vegades els escriu a casa i se’ls envia al mail de l’oficina. La porta la té de cara així és difícil que el vegin.

Tu no, tu ho fas a casa també, a la feina no hi tens el temps ni la tranquil•litat necessària. Tens un mac oi? Un d’aquests portàtils petits. Els escrius al menjador amb el mac a la taula. Al sofà hi és ell que mira la tele i et va comentant la jugada. De tant en tant t’aixeques per mirar que fan.

Ella té despatx a casa i s’hi aïlla per escriure, s’espera a la nit després de sopar i probablement de rentar els plats i recollir la cuina. Llavors es posa la ràdio de fons i llegeix i escriu.

Té la seva habitació, la de les seves coses, amb una cadira plena de robes de colors i un armari on guarda en capses un munt de persidecàs que de tant en tant ha repassar per saber si encara els té. També fa servir el portàtil. És un regal que li van fer arran del blog.

Ell té una finestra al davant i el Xuriguera i el Diec al costat, ara però el Diec el consulta en línea, és més fàcil. Té molts llibres i el llum de la taula és de l’Ikea.

A ella me l’imagino asseguda al sofà amb la tele posada però sense volum i el portàtil damunt les cames plegades, al costat hi té algun llibre a mig llegir i una manteta per si té fred.

dimecres, 17 de desembre del 2008

Dependència


Encara recorda el seu primer dia, anava al cotxet que arrossegava la seva mare, només va ser un instant que els seus ulls es creuessin, suficient per justificar una existència. Després va haver de passar una llarga temporada fins Nadal i les boles de colors als arbres, va ser la primera experiència múltiple, verd, vermell, blau...
Amb l’anar creixent es va fer rutinari, als matins, a l’escola, a la pastisseria cada tarda i amb l’edat un reconeixement mutu, diari i constant, previst i inesperat, volgut i trobat.

Ara fa dies que s’espera i pateix perquè sap que alguna cosa ha passat i el seu final és molt proper.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Un dia

Tigres en miniatura, assetgen preses amagades. Tapat de cap i orelles em rep amb un puret als llavis, està gairebé acabat tot i que és d’hora. Damunt la taula de fusta vella un gerret de vidre conté un culet d’aigua glaçada.
Els pocs bolets que s’han fet han sortit a la pineda i no tenien gust de res – m’ha comentat.

Damunt del pont per sobre el canal de rec un aligot observa l’aigua. Al camp l’esplugabous intenta empassar-se un cuc de terra i procura que no li prenguin.
Fa molt fred i el gos m’espera assegut damunt l’herba humida. De lluny se senten nyequejar els ànecs, a la taula del porxo els esplomen.

Al matí el cel era ben vermell i els arrossars gebrats reflectien els núvols de tons càlids.
A la tarda un cigne blanc nedava al Ter.

diumenge, 14 de desembre del 2008


A fora fa fred i plou,
a dins està núvol.
Que bé m’aniria una ventada per escampar boires!

divendres, 12 de desembre del 2008

Relats Conjunts I


Era negra nit i a través de les comunicacions per ràdio amb el segon vaixell en tasques de rescat, el timoner sentia els crits desesperats dels nàufrags, que ja duien algunes hores a l’aigua.

Una altra aportació als Relats Conjunts.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Crêpe


Arriba i seu a la seva taula, si està ocupada s’ofèn. La gent hauria de saber que ella sempre hi va a aquella hora. I sobretot el noi del bar, ell li hauria de guardar la taula, però no ho fa. Avui però, està buida i seu al costat de la porta.

Duu l’abric gruixut de color marró amb un estampat discret de quadres grossos d’altres colors. Com cada dia ni demana, el cambrer s’acosta i pregunta: el de sempre? Ella assenteix. No s’espera gaire, de seguida li arriba un cafè i una crêpe amb sucre candi. Treu un bitllet de vint i paga.

Amb forquilla i ganivet doblega la crêpe i comença a tallar-la per un vèrtex. Se la menja a trossets petits mentre el cafè, davant, fumeja suaument mentre es refreda amb el vent que fa a la plaça. Quan acaba de menjar i de dos glops es beu el cafè. Recull el canvi que el cambrer ha deixat amb els bitllets sota el cendrer, apila els plats, la tassa i els coberts i marxa.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Un inici de final

Prenem les decisions importants després d’un temps de reflexió i d’uns esdeveniments que ens hi porten. Últimament, a més, les coses no surten com volem i ens hem d’anar adaptant a les noves circumstàncies a mesura que es van produint. El procés no és fàcil, els dubtes, les preguntes i les incerteses moltes vegades no ens deixen dormir i ho arreglem com podem, a cop d’esperança, d’optimisme i potser d’eixelebrament.

Hi ha coses que comencen amb pluja i te’n recordes precisament per això, perquè plou.
Avui també plovia i encara no sé per què, just després, m’ha vingut aquesta cançó al cap:

Un indici de final, previsions males de calcular. Qui em sabria contestar com és un dia just apunt d'acabar.


dilluns, 8 de desembre del 2008

Keziah

No us ha passat mai que de cop i volta, en un parell de dies, us arriben notícies o senyals seguits d’alguna cosa o d’algú de qui feia molt temps que no en sabíeu res o n’havíeu perdut la pista?


Discover Keziah Jones!

diumenge, 7 de desembre del 2008


Va començar a caminar
amb la certesa absoluta
que arribaria a l’horitzó.

divendres, 5 de desembre del 2008

Vendetta


Crits i corredisses carrer Matas amunt. Els pares no podien sinó tapar els ulls dels seus pobres fills que esgarrifats xisclaven i no comprenien allò que veien. Ningú no hauria pogut pronosticar un final com aquell, no se’l mereixia , al llarg de vuitanta anys no havia parat mai de repartir somriures i abraçades. Qui s’hi podia haver acarnissat d’aquella manera?

Asseguda darrere l’escriptori la Bruixa Avorrida allargava el braç mentre la Teresa, l'Anna i l'Helena submises, li besaven l’anell en senyal de respecte.

dimecres, 3 de desembre del 2008

dimarts, 2 de desembre del 2008

L'altre


- No, si ja ho agraeixo… però servidor només fa un humil blog de dubtosa qualitat...
- Sí ja, però és que...
- ...i veure’m envoltat de tantes i tants insignes artistes i a més ressaltat amb vermell, com en Benet i Jornet, que al final m’hi fareu posar a mi de vermell
- Perdona Jordi però...
- ... i un reconeixement d’aquesta mena, que voleu que hi faci jo a l’escenari... potser podria fer una dissertació sobre el món 2.0 amb una música de fons...
- Jordi...
- ... una cosa discreta amb un llum enfocant-me al mig d’un escenari buit i negre...
- Que no ets tu ...!
- ... i jo vestit de negre saps, que el negre aprima i així dissimulo la panxa...
- Que nooooo...
- ... i al vestíbul podríem posar-hi ordinadors amb el blog obert i uns canapès i cava i jo firmant autògrafs...
- Que et dic que no ets tu pesat! Que és l’altre!

- Perdona em deies alguna cosa?

dilluns, 1 de desembre del 2008

Doctor


Doctor des de la última visita la cosa no millora, pateixo una addicció insuportable. Vostè creu que es normal que me n’hagi anat a trobar la Llesi?...

I és que a sobre no hi era!