Acròstic

Fort i sobtat
rebrega la cara
el cop glaçat
de l’hivern

A gust

Jugo amb la Nit i el Dia mentre prenem un cafè. Darrere, la llar de foc m’escalfa els ronyons i a fora el vent bufa amb ganes. A l’altra banda es riu i es dorm amb un dictador.

Mentre arreglem el món de cadascú i el de tots, una guitarra fa un blues i els troncs peten al foc. Sembla que hagi caigut del sostre i soc conscient que estic a gust.

Recobrem vells espais i vells codis que no han estat mai oblidats i que són fàcils un cop t’hi poses. I sabem del cert que quan cal i quan volem només ens cal invocar-los un cop més.

Surto i fa fred . Torno per camins foscos i arbres que m’espien, sempre m’han recordat Fangorn. De sobte el veig, amb l’espasa penjada del cinturó i el bastó a la mà em vigila mentre torno cap a casa... tot dret, fins a sota el mugró.

Fred

Avui, com quan era petit, he sortit al carrer i amb un bolígraf a la boca i l'alè glaçat del matí, he fet veure que fumava.

Ganxo

es va haver de posar un ganxo per subjectar l'horitzó,
amb el pes dels anys tenia tendència a caure.

Tumaca

Era una premonició, ja són aquí i han vingut per quedar-s'hi. Ahir al Caprabo hi vaig veure un pot d'això que teniu aquí al damunt i com deia aquell, no sé si tallar-me les venes o deixar-me-les llargues.

Imatge: Cidacos

delineants de cels
dibuixants d’històries
explicadors de nits

Foto: Marta

Camí del cementiri

Just abans que l’entressin al cementiri va trucar a la tapa del fèretre i davant la sorpresa dels plorosos assistents va demanar per anar al lavabo abans que l’enterressin per tota l’eternitat.

Eixarreït

- Va nena, explica’t, què tal? Com ha anat aquesta nit? Explica-m’ho i no et deixis cap detall.
- Pse! Doncs què vols que et digui. El maromo que m’he lligat no estava tant bo com el de la setmana passada que era dolcet i tendre... el d’ahir estava bo... però com t’ho diria, una mica eixarreït?

Vent

Obres els braços al vent
i fent de vela mous el món
un xic enllà

Feina

Tot i que sec al sol i aquí arrecerat s’hi està bé, la fredor de la pedra travessa els pantalons i la gelor no em deixa estar-hi massa estona. M’aixeco i passejo arrossegant els peus per la pinassa. El mur de pedra seca s’aixeca cada cop més i cap al mig hi ha tres graons que porten a dalt. Al costat de l’escala hi ha un ametller pelat i un porxo tancat amb grans finestrals. Al peu d’un d’ells hi ha un pardal mort, just a sobre, al mig del vidre la marca de l’impacte.

Mentre vaig fent feina, un vent continuat és la música adient per què un arbre de fulles vermelles es despulli. Un saltamartí d’ales liles cau a l’aigua i el recullo, amb el ratolí ja no hi ha res a fer. Hi ha una cubell de zenc amb mig pam d’aigua i una granota, si res no canvia potser hi haurà capgrossos. Torno pel camí al costat dels xipresos.

Gots

Com cada dimecres la Pepi va arribar a la casa, va treure el clauer del bolso i va obrir la porta del jardí. El va travessar pensant que li feia mandra fer els vidres. Amb l’altra clau va entrar a l’apartament i va cridar, al mig de la sala d’estar hi havia esquarterat el cadàver de l’amo.

Passats dos minuts de desconcert va començar recollint els trossos del cos que va posar en bosses industrials d’escombraries, després va escombrar i, amb aigua oxigenada primer i mes tard amb lleixiu, va fregar el terra; la sang és tan escandalosa sobre la rajola blanca.

Continuant amb l’ordre rutinari va fer la cuina, el bany gran, el petit i les habitacions i després de tres viatges al contenidor d’orgànic i un al de rebuig, quan ja marxava, va veure els dos gots a la tauleta del patí, va entrar, els va posar al rentaplats i el va engegar. Havent acomplert les cinc hores pactades, va recollir els quaranta-cinc euros del gerro de la lleixa i va pensar que havia tingut sort i que els vidres ja els faria la setmana vinent.

Tramuntana

A canvi d’un lleuger mal de cap s’emporta, per una estona, la pols i les cabòries...

Corbs

Boires matineres damunt del riu. Camins d’aigua als rostolls d’arròs. Perdius als fruiters que corren i giren. Fredelugues i bernats immòbils.
Una rapinyaire sobrevola el ramat. Les del final, pobretes, són coixes i miren de no perdre el ritme.
Un gat es refrega a les cames buscant amanyacs. A peu de camí una atzavara amb les puntes tallades i una figuera de moro carregada de fruits vermells.
Com cada hivern travesso el pont de més enllà i al mig, d’una llambregada, veig que han tornat els corbs marins.

Buit

Mentre passejo sento com m’escolten en silenci, de tant en tant, la fressa de l’aire entre les fulles s’atura i tot resta a l’aguait. Hi són, em miren.

Torno de buit i fa fresca, sento el vent fred a la cara i a les mans. Camino pels rostolls, fa temps vaig dir que ho faria.

Un toll dins d’una fulla d’alzina, el renill d’un cavall, sons del bosc i del camí fosc.

Núvols carabasses i una posta de foc i liles, boixos i galzerans amb boles vermelles, falgueres i sureres amb orelles, esbarzers i estepes, molsa i estores de fulles humides.

Potser no, que no hi torno de buit.

Remor de bosc
fred de tardor
postes de foc i liles

Relats Conjunts

Una altra proposta als Relats Conjunts.

Tres

Sec

Hi ha dies que no me’n surto, no hi ha manera. Rebusco al meu cap l’instant, la imatge, la paraula que fa de fil per tibar i deixar que les idees surtin per omplir un espai més, un dia més. Per fer uns deures auto-imposats que m’agrada fer.

Avui no pot ser, un cap massa atabalat amb massa coses, massa voltes.

Potser demà...

Rampoina

Nina de palla sense ulls, tan envoltada de llibres i cega, tens la història al teu abast però ets incapaç de veure les flors marcides que t’ofereix l’infant, que tens als peus.

Immòbil com tu, també perdrà els ulls. Ja ha començat a fer-ho.

El rovell t’espatlla i els ossos se’t marquen, has perdut la gràcia. I recordes quan tenies colors i cara i vas arribar. Ara amb pols acumulada com tu, al teu costat, et fan de pigall una prenyada de filla prenyada de filla prenyada i un cargol de pedra.

Última entrada

Sis d’agost de 1845. Després d’haver dedicat tota la meva vida a l’estudi de la física, la química i les matemàtiques. D’haver-me tancat tot el sant dia al meu laboratori omplint papers i pissarres de xifres i fórmules. No havent perdut el temps en res ni en ningú i en conseqüència perdent diners, salut, família i amics. Finalment ho he aconseguit, l’invent de la màquina de teletransportació temporal és un fet.
Després de tres anys de feina construint la màquina, he ajustat els rellotges a d’aquí a cent anys i les coordenades a un turó prop d’un petit poble costaner a l’altre extrem del món 34 graus, 25 minuts i 32 segons de latitud nord i 132 graus, 26 minuts i 52 segons de longitud est. Em disposo a emprendre el viatge.
Deixo el meu diari i les meves notes per si alguna cosa sortís malament.

Marrons

Quin país més civilitzat, en comptes d’encolomar-los com a aquí, els marrons els posen a la venta, així que només se’ls mengen aquells que se senten més forts d’ànims o amb ganes de gresca o els masoquistes (que ho fan per plaer).

La recaptació per la venda de marrons va destinada a fer les coses millor per evitar que n’hi torni a haver. Aquesta pràctica ha portat a la, gairebé total, extinció dels marrons i tot i així el preu continua sent prou baix.

L'anagrama d'en Zinc

Oda:
quin cor més gros el teu!

Esferes brillants
mons destil·lats
galàxies als vidres

Negras juegan y dan el mate cuando les da la gana

El problema sempre és el mateix uns que mal manen i els que som manats. Els que mal manen es pensen que són amos i senyors del nostre temps, de la nostra vida i del nostre petit benestar i juguen des de la seva comoditat a retallar-ho tot, fent de les seves petites misèries el nostre mal viure. I ho fan emparant-se en convenis que només usen quan els beneficien, saltant-se pactes prèviament establerts i tractant-nos de mentiders, de tontos o d’ignorants o de tot plegat.

No és just i estic emprenyat.



Quino

Quatre

Quatre o quatre-cents tant se val, l’important és el que s’ha fet i el què fem dia a dia. El saber-se acompanyat i recolzat, saber que allà, a fora, hi ha algú que s’espera. I estar a l’aguait, impacient, deixant que passin aquells breus minuts necessaris per què el requadre blau anuncii que sí, que a l’altra banda hi sou, com cada nit i com cada dia.

Avui és quatre i quatre-cents i ho és perquè hi sou.

Gràcies.