C@ts

Ara s’acaba. Fa encara no mig any que va iniciar-se el C@ts i ara s’acaba. Durant el juny i el juliol es van fer les nominacions, tothom podia proposar qui volia i tants com volia. A l’agost es van presentar els blogs nominats a cada categoria i aquest setembre ha tocat votar. I hem estat comptant els vots.

I a mi, si us he de ser sincer, m’ha costat. No perquè ni hagi hagut molts, que déu n’hi do, sinó per implicació. No soc de pedra i tenia els meus favorits, com tothom.

Però sabeu què m’ha fet més il•lusió? Veure com nominats a una categoria determinada votaven blogs que competien amb ells a la mateixa categoria. D’això a casa meva en diuen jugar net i bonic i m’agrada molt que en un projecte que varem engegar mitja dotzeneta de blogaires es jugui d’aquesta manera. Fa que els Premis C@t encara tinguin molt més valor.

És per això que volia agrair-vos a totes i tots la vostra participació.

Moltes gràcies i ara que ja està dat i beneït molta sort.

Sms

Amb una sola mà i un gest automàtic va obrir el mòbil i usant el polze va escriure una sola paraula apostrofada.

Al cap de vint segons tot havia començat.

Societat

Aquell matí el xulo piscines va copsar com havia acabat una vida de luxe, fama i excessos. La Barbie, una icona per a molts, després d’una nit boja d’alcohol i drogues, surava inert al fons de la piscina. El que no havia perdut, malgrat tot, eren la gràcia i la elegància.

Com el dijous

T'hi has fixat que mai no podem triar el ritme ni la velocitat de la vida?
Ben bé sembla que estiguem al mig veient com passa a tota hòstia o observant una imatge que no canvia.

Bon dia

Aquest cop ja soc a dalt, a l’últim pis on no arriba l’ascensor. He baixat les escales desgastades amb ganes de saltar d’un tram a l’altre travessant pel forat del mig. Miro avall i veig que hi ha molta alçada. M’hi repenso. Sí que salto trams llargs de graons agafant-me al passamà de fusta de la barana que per sota fa filigranes de ferro forjat.

Avui el passadís és més curt que altres vegades que hi havia estat. No hi ha tantes portes. Premo el botó de l’ascensor que curiosament és al forat de l’escala. Quan en comptes de baixar pujo, surto sempre de la banda de les vivendes.

L’ascensor arriba i sona una campaneta, el porter de l’edifici, un home vell amb bigoti, puja agafat d’un cable greixós que falca amb un ganxo. Em diu que baixi, que no pateixi però que les últimes sis o set plantes les hauré de fer a peu. M’obre la porta.

A dins de la cabina, una d’aquelles velles de fusta amb una porta de dos batents estrets amb vidre, hi ha l’ascensorista calb. És darrere d’un petit mostrador que li arriba a l’alçada del pit. Quan em demana on vaig li responc que tan avall com pugui. Fa anar una maneta a dreta i esquerra i l’ascensor comença a baixar. Al mateix moment l’ascensorista i el petit mostrador s’enfonsen ben be mig metre i tornen a sortir. És lògic penso, tantes hores tancat aquí dins deu ser per evitar sotracs i prevenir lesions.

A la dreta de l’ascensorista hi ha la porta de la botiga. És força àmplia i té tres o quatre passadissos amb postades plenes de coses. Parem. S’obre la porta i entra una senyora rossa que duu un pentinat antic amb la clenxa al mig...

Beus de la meva aigua
bec del teu aire
simbiosi

Impressionisme

No hauria de valer estar de vacances i malalt. Porto tres dies que no aprofito res o gairebé res del que faig, penso o fins i tot bec o menjo. Fa una estona he descobert que tenia febre per segon cop en un any... em dec estar convertint en una persona normal?

Fa gairebé quinze anys vaig compartir un parell de temporades amb un grup de gent genial, que d'entre moltes altres coses van fer-me descobrir que m'estava quedant calb. Ahir uns quants ens vam retrobar, per sorpresa meva, elles i ell ho sabien i una altra vegada van fer-me aprendre que a voltes només amb una imatge pots entendre algunes coses.

Gràcies per ser-hi.

Seguint la ruta del ocells

remor de vent

fan onades de plomalls

ILV...

Ametllers recargolats a la vora del camí i un pi encadenat penja mort i sec del penya-segat. Una escala de piscina també ho està d’encadenada. Hi ha onades que hi piquen.

Recullo aire del mig del bosc i el deixo anar a la carretera. Hi ha gent que fa cua a la font, ells recullen aigua.

Un gat negre demana menjar, miola en mig de tomaqueres. Ja ha fet tard, la bossa està tancada. El rellotge fa massa temps que marca les dotze.

Faig voltar una baldufa damunt un mar tramuntanat. Hi ha un mòbil mut, un braçalet de pell i una arracada sense tanca. Hi ha romans al cel i no soc l’únic que els veu.

Al camp negat, un capó reial de plomes fosques i tornassolades fa dies que s’hi està.

Festa

Imaginar mons de trossos d’escorça arrencats, pujar i baixar escales i prendre el coneixement tal com et ve sense manies, perquè és bo.

Retornar a llocs on mai abans no hi havies estat, i apuntar-te a l’aventura pel simple fet de viure-la.

Assaborir noves fruites i descobrir nous sabors, guardant en un tambor petites experiències per compartir.

Perseguir saltamartins d’ales blaves, alliberar abelles atrapades als cabells i compartir la poesia d’un llibre petit i còmplice.

Agafar la mà de qui és més petit i fer-te estimar i estimar. Riure.

El primer dia

Ha començat amb un esmorzar lent i pausat, eixugant les gotes de cafè amb llet que degotaven de la madalena i que han caigut damunt la taula mentre llegia els blogs que apareixien al reader.

Ha continuat veient com saludava des d’una nau espacial, un avió i una locomotora i descobria el mecanisme d’una llitera elàstica.

Hores d’ara encara no s’ha acabat...

Foto: Marta

Cansada

Fa gairebé cinc mil milions d’anys que cada dia m’he enfilat cel amunt per mi mateixa, però avui m’he sentit tant cansada que he decidit pujar per l’escala.

Foc

Hi ha foc de núvol
quan les muntanyes
fan retalls al cel

Es fa saber a la població mundial, en general, i blocaire, en particular que des de fa dues hores i quatre minuts un servidor de vostès ha començat les vacances.

Karma

M’ha mirat a la cara i ha demanat ajut, he vist una vida dins d’un cotxe, una ampolla d’oli d’oliva a la guantera, llàgrimes als ulls, xerrades necessàries, desesperació, una bata rosa, bambes ben cordades, malaltia i vergonya.

He vist esperança,decepció i bones persones.

Avui la pobresa m’ha tornat part de la meva riquesa, he recuperat el que m’havien pres, històries, passats, rialles, vivències, sopars, concerts... records.

Pedra

Un sol groc i esmorteït duu una faixa grisa, fa fresca al matí. S’amaga de seguida, serà tot el que es deixarà veure avui. Al fons ben dret un bernat.

Olor de te i sucs de fruita estudiats, calefacció, colors, fusta...màrqueting del benestar. Televisors buits. Parets d'aigua.

Dels quatre gripaus només un de viu, és el més gros i marxa saltant. Plou molt poc i ell s’ha adormit al banc de fusta, ella seu a la vora. Hi ha un pou i un safareig de pedra, prop del camí dels bolets un galliner enrunat i una porta de fusta vella li fa de teulada.

Arrenglerats al filat, els abellerols fan garlandes de colors a la vora del camí, quan torno una puput.

Plàtans de cara a la tardor. A tres quarts de nou ja és fosc.

Mossa

Té les mans fines, amb les ungles ben retallades i pintades d’un color claret, potser fins i tot transparent. La cara rodona i els ulls foscos amb la ratlla pintada, les celles arreglades però no massa. Els cabells són ben negres i recollits en una cua llarga. Al canell hi duu un rellotge massa clàssic pel meu gust. Al cinturó una pistola i manilles.

Li he explicat com ha anat, què feia, on era i tot el que m’han robat.

Quan he arribat a casa me n’he adonat que també m’han robat el post d’avui.

Sant Celoni

Abans fred als peus i una cervesa fent temps esperant que arribin les dotze.

Després un pel afònic, un xic borratxo i feliç torno cap a casa cansat sentint el vent fresc a la cara mentre, poc a poc recordant, m’adormo…

Me falla un botó de s'abric i pòsters en quadricromia anuncien uns discos que vaig deixar aquí.

Relats Conjunts

No dissimulis no, saps que parlo amb tu, ets l’amant del Tsar, ho sap tothom, i és ell qui et paga les joies, els vestits i els barrets elegants. Però t’has preguntat mai d’on surten els diners? Surten del poble, dels pobres i dels treballadors que pateixen fred mentre tu vas embolicada en pells.

Un dia se t’acabaran aquests aires d’altivesa, em sents? Hi ha gent que es mor i vosaltres us passegeu com paons mostrant les plomes. Algú hi farà alguna cosa em sents? Jo tinc un germà saps, i en comença a estar tip i jo em dic Vladímir Ilitx Uliànov i només tinc tretze anys però un dia també n’estaré.

Una altra proposta als Relats Conjunts.

glorioses xapuces des meu passat

Coses que valen la pena

Quan em veu corre cap a una marialluïsa hi passa les mans negres d’arrossegar-se i me les acosta al nas per què les hi olori. Fes-me una abraçada i un petó. I m’escanya de tant forta que és.

Sap que jugarem i ajunta les cames i les posa ben rectes per sortir disparada cap al cel i caure a l’aigua. M’enfonsa i l’enfonso i es deixa fer i obrim els ulls a dins l’aigua i ens diem hola amb les mans.

Balla davant meu i posa cara de guapo o em treu la llengua i mou els braços i m’ensenya com salta lluny i l’embolico amb la tovallola i es queda quiet damunt de l’herba com només ell ho sap fer.

Entro per veure com no dorm a l'obrir el llum uns ulls grossos i clars s’il·luminen i quan s’agafa dels dits i l’aixeco xiscla i somriu agraïda.