Temps

Me n’acabo d’adonar. Ha estat clar i contundent, com un cop de puny al mig de la cara he notat com se m’escolava entre els dits sense poder-hi fer res.
Ja fa quinze dies vaig explicar-vos que m‘havia fet mal... i ja està. Han passat. Intento pensar en les coses que he fet i tampoc han estat tantes... o sí? Si hi penso n’he viscudes unes quantes aquests dies, pujades i baixades, inicis i finals i altres inicis, passejos, retrobaments, projectes. Potser és que m’hi hauria de parar més sovint a mirar-ho.

I ara engego un cap de setmana normal, com tots. Dos dies per endavant, per reposar de cara a dilluns a tornar-hi. Ja tinc el peu molt millor, no sé si prou be per aguantar una jornada de dotze hores, ja ho veurem.
I seré capaç de tornar a començar sense deixar que el temps m’arrossegui per la vida?

Dilluns comença l’estiu del xulo piscines.

Analytics

Mitja Europa ens ignora, i em sap greu.
Puc entendre que a la Ciutat del Vaticà, no puguin veure’ns, fent com fem una referència explicita, encara que metafòrica, a una part prohibida del cos humà. Són molt pietosos allà. Tots capellans i monjos i monges... i papes.
Puc entendre que a Albània, tampoc puguin, prou feina tenen a aixecar un país. No poden perdre el temps mirant-nos, si gairebé no deuen tenir ordinadors.
Puc entendre que els azerbaidjanesos i les azerbaidjaneses no tinguin temps, tampoc. Com que s’estan barallant amb els armenis i les armènies que tampoc s’hi passen.
De Bòsnia tampoc i aquest em dol. Tantes manifestacions per res.
De San Marino i Xipre què dir? Son poquets igual que els liechtensteinesos i les liechtensteineses.
Els russos deu ser que no els deixen, perquè sent tants... que no n’hi hagi cap ni un sembla com estrany. Pel que fa a Islàndia deu ser cosa del fred que sinó no s’explica.
De Sèrbia ens fan boicot per allò de Kosovo, sabeu? I els de Kosovo com que estan fent un país nou de trinca estant mooolt ocupats.
Però el tema realment preocupant, el que no em deixa dormir són les emes. Es pot saber que els he fet a la UDPEQCPE (unió de països europeus que comencen per ema). Cap d’ells, encara no ens ha enviat ni una sola visita en quatre anys... jo que m’he comprat un matalàs Lo Mònaco, que he pujat una vegada al Montnegre, que en soc Mol(t d’)àvia (pillat ja ho sé), que de whisky només bec el de Malta i que de postres sempre que n’hi ha demano Macedònia.

Per què aquest menysteniment i aquesta indiferència?

Setmana vista

Abellerols de vol ràpid perseguint abelles.
Cames llargues espantadissos i ànecs aparellats.
Una noia feliç d’ulls brillants i pintats vivint una nova vida.
Camins a l’aigua.
Una proposta de futur i una ciutat que m’agrada.
Un gos en un cotxet i un espantaocells amb vestit blanc.
Un mussol a la torre sense teulada i un castell als núvols.
El mugró emboirat i envoltat de llamps.
Escales cap a déu. Retalls de passat.
Una senyora gran amb bata al balcó i un noi jove a la finestra.
Camps de blat i una conversa.
Pluja de fang.
Dos ponts, carrers estrets i un Buda.
Orenetes d’esquena blava volant arran de terra.
Milers de brots verds.

Banana pancakes

El camí que ens porta cap on volem anar no és tan dret com voldríem, ni tan fàcil com semblava.
Sort en tenim però de poder trucar i anar a sopar tres fèlafels amb tres tes diferents, i després en un bar minúscul prendre un suc de maduixes i una caipirinha. Descobrir que la veïna estén la roba a casa teva. Passejar una estona i fer-la petar, quedar per anar a veure en Jack Johnson o seure a una terrassa i veure l’ombra de les potes del cavall, un cambrer malcarat i estar a gust una bona estona.

Tempesta

Comença com una remor llunyana i un repicar sobre pedra seca, al cap d’un moment qui fa fressa és la persiana, l'aigua cau amb força . El ventilador no deixa sentir els trons fins que és al damunt, també m’avisa el mòdem. No tinc connexió. Apago l’ordinador, pateix de font d’alimentació i no li convenen els canvis bruscos de voltatge.
De la cuina estant els llamps il·luminen la façana del davant. En cauen molts. Ara pedrega, però poquet. Vaig al davant amb la càmera, velocitat a ull deu segons, objectiu cinc coma sis, enfoco el cel i premo.


Per haver-la fet a pols no està malament oi? De regal per haver-me sortit un granadine Perrier i com que no tinc Perrier un granadine-supersifón Geiser que no és tan fi però cola.

Ara els llamps cauen lluny, darrere el mugró... se’n va.

Mermeia

Si te menges una boleta d’aquestes se te posa la cara mermeia i te mores.

Arròs

Reflexes de colors estranys i el mugró copiat.
Núvols i cels a l'aigua. Presagis de pluja.
Trets. Camins entre l'aigua.
Un faisà espantat alça el vol... neu de primavera.
Els brots d’arròs treuen el cap als camps negats,
ara els ànecs neden en un mar verd.

Compartir

Assegut a l’escala m’acabo el cacaolat, és llavors quan el sento, em giro i el veig dos graons més amunt amb les potes finetes i fosques, refila.
- Què fas tan a prop?
S’espanta pel moviment de l’altre i fuig. Torna de seguida, volant es para damunt el tub, estudia la situació. D’un salt baixa a terra i s’enfila a la caixa del trepant. Cada cop més proper. No em moc, no fos cas.
Ara és a la caixa dels accessoris i s’hi caga dins, el mal parit ha fet en un moment el que jo porto tres anys desitjant fer. Em sorprèn, és ben be a tocar, a poc menys de mig metre del meu peu. S’acosta i pica una molla.
- És això el que volies?
Rebusco sota meu, hi queden molles de la madalena que m’havia menjat abans del cacaolat. Les agafo i les hi tiro. Té els ulls negres i el bec fi, mira les molles, en dos bots s’hi atansa les agafa. Però es queda allà mateix. Miro i no en veig més.
- Em sap greu.
M’aixeco per tornar a la feina però ell no s’espanta, ni es mou. Quan he sortit s’enfila al primer graó i agafa un bon tros de madalena que m’havia caigut.

Quan comparteixes el berenar amb un pit-roig les coses es veuen d’una altra manera i si a sobre hi parles els altres també et veuen d’una altra manera.

Relats Conjunts

Eooo! Eooo!! Eooo!

Algú pot explicar-me… Algú pot explicar-me… Algú pot explicar-me…
com cony baixar d’aquí… com cony baixar d’aquí… com cony baixar d’aquí…

Merda de globus mira que rebentar-se al cul del món... cul del món... cul del món...

Una altra aportació als Relats Conjunts...Relats Conjunts...Relats Conjunts

Tourette

Provo d’escriure alguna cosa que parli de canvis i no me n’acabo de sortir. El lector de feeds s’il·lumina i hi apareix un u, hi poso el cursor al damunt 1 en Bona nit i tapa’t. Vaig a llegir que diu en Xexu. A la segona línia escriu:

... és meravellosa l’estranya tendència que tenen les coses a arreglar-se.

Torno al word i esborro el que hi havia escrit, torno a començar...

Provo d’escriure alguna cosa que parli de canvis i no me n’acabo de sortir...

Avui el dia ha començat rar i trist i ha acabat prou bé. De per mig, entre d’altres coses, ens hem abraçat i hem fet el primer gelat de la temporada.

En comptes de fer el que volia, m’he fet un bol de crispetes i no he pogut acabar-me-les.
Deu ser que no em convenien.

Somnífers

Des que vaig acabar Els Pilars de la terra, he estat rondant per diferents somnífers... Sant Jordi va deixar caure la segona part que de moment és a la prestatgeria esperant un millor moment.

Mentrestant he decidit que quan no tens clar què s’ha de llegir s’ha d’optar pels clàssics. I encara que sembli mentida vaig fer el meu enèsim intent de llegir La Vuelta al dia en ochenta mundos i no puc, em cansa i m’avorreix i tot i que jo mateix en dic somnífers no els vull tant potents.
Davant la impossibilitat d’enllestir en Cortazar, faig un canvi i em planto amb Neruda i a mig llibre decideixo que la poesia s’ha de llegir un migdia de tardor, en època de vacances i assegut a sota d’un pi.

El tercer intent més reeixit va ser Càndid o l’optimisme de Voltaire, un conte filosòfic interessant tenint en compte que es va escriure a mitjans del segle divuit. Un llibre que en el seu moment havia d’enfurismar alguns sectors socials i eclesiàstics.

I ara què? Doncs ara estic fent doblet, per una part La revolta dels animals de George Orwell i per l’altra Aventuras de A. Gordon Pym d’Edgar Allan Poe. El primer el tenia pendent des que en vaig llegir el còmic al Cavall Fort i el segon perquè aquests dies ha caigut a les meves mans... i ja sabeu que jo sense somnífers no puc dormir.

Foto: Marta

Tinc la sensació i la certesa que tot just en aquest precís moment les nostres vides estan fent un punt i a part.

...

Setmana vista

És tard, de nit i sembla que el turmell millora. Els pèsols i la mica de frega han anat prou bé després de dos dies dolents. I malgrat tot aquesta setmana he vist:

Flamencs i gambes roges als arrossars i una merla barallant-se amb un talla-gespa.
Ploure des de la finestra de casa i el retorn dels sofàs entrant per el balcó.
La sala d’espera d’un hospital i el box de desesperació d’una pacient.
Un lloc conegut amb una història passada. Una ampolla de cava trencada i una taula de pedra.
Un gat mirant per la finestra.
Un sabater caminant damunt l’aigua sense sabates.
Un telèfon no submergible submergint-se.
Verds intensos rere la pluja. Un inici, un final i una Marededéu amb USB.
Una arna al voltant d’un llum i un diccionari sense tapes.

I malgrat tot no vaig veure:

Un forat a la vorera...

Foto: Marta

Mal

La consulta, al soterrani de la casa, és petita. A la paret del fons, de fusta clara, hi ha penjades làmines amb esquelets, peus, mans i punts energètics que enllacen diferents parts del cos.
La porta s’obre enfora, al racó hi ha una cadira, al mig la llitera amb un tamboret al davant i als costats una taula de despatx petita amb un ordinador portàtil i un telèfon i a l’altra banda una postada metàl•lica amb olis i cremes i a sota tovalloles. A l’últim racó una pica.

De bones a primeres em fa treure les benes i el guix. M’estiro a la llitera. S’unta les mans amb una pasta verdosa d’un pot petit, després hi posa un gel d’una ampolla més gran amb dosificador. Comença a tocar.

- Aquí fa mal?... I aquí? - Remena el meu turmell adolorit.
- No cal ni que em responguis amb la cara ja se’t veu

L’inici és suau, agradable, la conversa distesa amb algun acudit de per mig que presagia el que ha de venir. Quan s’hi posa fa mal, molt mal. Prem amb intensitat allà on és més dolorós.

- Si vens aquí li veuràs cares noves – li diu a la Marta.

Procuro no cridar tot i les ganes, m’agafo a la llitera amb força, suo. De tant en tant afluixa per deixar-me descansar, però després hi torna diria que encara amb més força. M’explica, per distreure’m del dolor, que la zona lesionada s’ha d’irrigar bé i que els sistemes tradicionals de compressió i immobilització allarguen el procés de recuperació.

Ara s’entreté amb la part posterior de la cama, també fa molt mal.

- T’has fotut una bona estrebada – faig que sí amb el cap, m’està fent molt mal. Ofego mig crit.

Acaba, em dóna hora per dimecres. Avui puc repenjar el peu a terra, ahir no podia, la inflamació és diferent, tinc el peu blau.

Ja són aquí

Ja era hora, després del fred de l’hivern ja en tenia ganes de sortir a donar un volt.

Uppps!

Merda!

Forat

Un edifici en flames és un infern però el xulo piscines no té problemes per entrar-hi. Esquivant les bigues enceses que cauen del sostre avança sense por al perill, la calor és insuportable. Al segon pis hi troba dos nens que deixa sans i estalvis al carrer.

Hi torna, les escales s’enfonsen a mida que puja, de les portes surten flamarades que li socarrimen els cabells. Al quart una morena d’ulls verds l’espera atemorida rere una cortina de foc i fum. Salta. Just en aquell moment el terra es desploma. No hi ha sortida. La morena es desmaia. El xulo piscines se la carrega a l’espatlla i aprofitant que hi ha un tub de desaigua que baixa per la façana es despenja cap al carrer.
A mig baixar el tub es trenca i el xulo piscines amb la morena a l’esquena cau...

A l’hospital envoltat de fotògrafs, periodistes i autoritats que el feliciten el xulo piscines rep la medalla al mèrit mentre una metgessa en pràctiques li fa l’ullet mentre li enguixa el turmell...

Vaja, que baixant de la furgo he posat el peu en un forat i m’he fet un esquinç.

Foto: Marta

Plou

Fa neteja i les mosques s’agrupen sota les escales, massa aigua, ara no es mouen, no emprenyen. Instint de supervivència.
Esquitxos constants i caputxa, una eruga cuirassada fa camí per la porta molla amunt. Tòpics i signatura.
La fusta rellisca i el color de les pedres, netes de pols, es viu. N’hi ha de quatre, de colors, negres, blanques, vermelloses i grises. Una pilota de beisbol i una de tenis.
Una aranya al plat de dutxa rellisca, no pot enfilar-se. Ho prova i ho prova…
Grisos que canvien, estones de descans, quan són foscos hi torna. Ganivets a l’aparador.
Una gota s’escola pel clatell cap a l’esquena. Pell de gallina.
Fang i tolls i herba tallada, sabates molles i fredes. Bombolles a l’aigua volen dir que ha de continuar. Cremallera amunt.
Una granota al fons, és viva i es resisteix a ser salvada. S’amaga entre la gespa.
Clareja…
El riu avui no te algues i és més ample
Després del gris reflexes liles i carbasses, escletxes de llum blava.
S’ha acabat.

Visita

Han vingut a veure el pis, la noia de la immobiliària, una mare i la seva filla. El pis és per la filla, a la mare li agrada a la filla no, el troba massa gran. La mare li diu que anirà bé per quan tingui criatures, la filla riu... nosaltres també.
És curiós veure com la venedora explica les virtuts del pis i com s’inventa explicacions a mesura que va descobrint coses de casa que no sabia o que havia oblidat.

- Un dels avantatges que té és que és molt ventilat- diu

Em sento estrany veient com es passegen per casa meva. Ens hem quedat a l’habitació de l’ordinador per no molestar... Entren a les habitacions, als banys, obren llums i no els tanquen, intento recordar si nosaltres fèiem el mateix quan buscàvem.
No sé si m’agrada ser-hi. El proper cop potser marxaré.

Primera impressió: encara no tenim compradors.

A Verges també costa vendre els pisos...
- posa-ho al revés així a la gent li cridarà l'atenció-

C@ts

Avui iniciem un nou projecte i us el voldria presentar, es diu C@ts i és la manera en que mitja dotzena d’eixelebrades i eixelebrats hem pensat que es pot perdre el poc temps que no tenim.

C@ts neix de les ganes de fer un reconeixement de debò a la feina que suposa fer un blog i dels dubtes que generen en uns quants aquests premis que gairebé tots hem rebut i passat alguna vegada.

C@ts volen ser els premis populars de la catosfera i és per això que endeguem aquest projecte pensant que l’hem de fer entre tots els que vulguem ser-hi i que l’èxit vindrà de la participació dels i les blogaires.

Clicant al banner d'aquí a sobre hi trobareu més informació. Tothom hi és convidat. Us hi afegiu?

Óssos

Ja em perdonareu però avui toca mala hòstia i és que no entenc com es pot ser tan mal parit.

Recordareu o no, és igual, que el meu cap havia confós els treballadors amb óssos. Dormiu a l’hivern i ja treballareu a l’estiu. En el seu moment m’hi vaig negar, vaig ser l’únic. Després la mesura va ser retirada, però què passa amb les hores de menys que els companys no van fer? Ara vol que les recuperin, a plena temporada alta. Quan s’està treballant pel cap baix de vuit a vuit, té els collons de demanar que s’entri un quart d’hora abans.
Jo no tinc cap obligació de fer-ho, les meves hores les vaig fer totes. I què fa ell? Fa que em truqui l’encarregat un dissabte al migdia per fer-me la proposta. Com que sap que m’emprenyaré em toca els ous el cap de setmana. I a sobre em diu que a mi m’ho pagaran com a hores extres... com si m’estés fent un favor i sabent, com sap, que les paga a una misèria.
M’ha fotut el dissabte enlaire.

Setmana vista

Una nena amb una corona de flors jugant al pati de casa seva. Un escarabat blau metal•litzat pujant per un bri d’herba.
Un home gras, amb sabatilles, passejant dos gossets petits. Tres rams de ginesta passeig avall.
Un arbre envoltat d’aigua i un blauet d’alt d’una branca. Grisos i boires que difuminen els paisatges.
Aneguets seguint sa mare a la vora del riu. Roselles.

Campanetes roses i n’he mossegat la cua dolça, blanca i groga.

Pedres de quatre colors. Tolls d’aigua i fang.
Un pinzell.
Un llapis vermell. Ones vegetals. Camins al verd.
Un record i dos petons frustrats.

La pluja als meus cabells.

El burro al davant

Quan el Cròniques va començar no es deia com ara es diu, només era el blog d’en Jordi i la Marta. Sí, el burro al davant. Des de llavors i fins ara ha canviat força, l’aspecte no, segueix sent la mateixa plantilla però en els continguts sí, i molt. En el que s’hi escriu i com s’escriu. Sobretot des de fa un any. L’exercici de voler publicar regularment és interessant, m’ha fet canviar la manera de plantejar els escrits, buscant nous estils, jugant, provant.

Fa gairebé deu dies la Rita va premiar-me perquè és el poeta de la prosa. Llegir-lo és sentir tot allò que explica. I sabeu què? Va fer-me vergonya. La Zel també m’ho va dir un dia i també me’n va fer. I és que de poetes no en conec gaires i dels pocs que conec n’entenc dos. I que em posin al mateix sac... costa.

Ara doncs em toca premiar a mi i per començar diré:

La Zel perquè tot i que ja el deu tenir no n’hi he donat mai cap i que caram per anarco-feminista-revolucionària-independentista-solidària-pacifista.

A la Moni perquè de vegades passa i es lliga molt més amb un blog premiat... i si no mira’m a mi.

A l’Adrià de l’Em puc quedar? Per sobredosi d’endogàmia.

Al futur pare perquè a part d’un pa sota el braç també arribi premiat.

Una cançó

A última hora després d’haver compartit un frit, d’haver-nos begut i fumat tot el que hi havia, d’haver sortit a xerrar a la taula de fora o d’escapar-se a buscar més tabac.
També podia passar durant una revetlla de Sant Joan, quan ja no quedava res obert, després de saltar set vegades el foc i qui tenia nassos haver fet un banyet a la bassa glaçada.
O un dia dissabte qualsevol, perquè sí, perquè passava.

En un moment algú rebuscant pel moble dels cedés trobava els Catorze cañonazos bailables vol. 29 i triava la onzena cançó.

La versió no era exactament aquesta, però més o menys... i és que tots tenim un passat.

Sentits de cap de setmana.

Sento la seva olor quan s’adorm sobre el meu pit, el seu pes lleuger i el moviment regular de la respiració.
El seu tacte quan m’abraça i em fa un petó ben gros. La seva escalfor i alegria de veure’m de bon matí.
Veig el nostre reflex quan me l’ensenya en un televisor apagat. L’apropament i les ganes de compartir alguna cosa malgrat el cansament.
Prenc un cafè amb llet i redescobreixo com de be escriu en Martí i Pol i la vergonya del meu fer.
Escolto propostes, idees i projectes. Whisky amb gel i amics, begut en tassa.

I m’oloro que alguna cosa ha de passar.
Amb tacte i fluixet, aprofitant el son, fem confidències.
Veiem a venir nous i millors temps.
Amb gust de Sapphire i tònica...
Sentint el que fan els veïns.

Què més puc demanar?

Angoixa

He somiat que pescava un peix
sortosament, o no, tinc un son sincer
i el peix era petit.

Tenia una taca negra a la cua
i l'ham se li havia entortolligat a la boca,
no la podia obrir.

Li he tapat el cap amb un drap
per mirar de desenganxar-lo.
Obria les aletes.

M'he despertat.

Temporada

No he tingut pont, era d’esperar en el dia en que he deixat de ser persona per convertir-me en un zombi productiu que treballa de vuit a vuit amb una hora per dinar.
Descobreixo que no val la pena.
Sí, fotrè un munt d’hores que em pagaran a un preu de vergonya per no tenir ni temps per respirar, per arribar a casa i adonar-me’n que no em queda esma per escriure i llegir.
I és que l’hivern del xulo piscines és molt plàcid. Però ara tindré menys temps per mi i per vosaltres. Ells en diuen temporada alta. Per mi sincerament és la temporada puta (i perdoneu per la paraula temporada).
Em sap greu i a sobre ara que sé que tot plegat s’acaba i que és qüestió de temps, encara costa molt més.

Vespre

Els gats van de cacera i a la vora hi ha un mar encalmat, amb onades suaus de tons verds i vermells que fan un efecte tornassol curiós, sobretot ara al capvespre amb el sol baix i el vent de la fresca. Sembla un mar marcià.

De lluny podrien ser flors blanques, a la mateixa hora que les espigues fan ones, els arbres al costat del riu s’omplen. Van arribant lentament, d’un en un, en parelles, en grups. Es barallen pel lloc i es reflecteixen a l’aigua.

Els núvols, com els martinets que van a dormir, s’hi reflecteixen. Als camins que hi duen ara hi ha eines i màquines, poc a poc van agafant un aspecte que anirà canviant dia a dia i tot tipus d’ocells aprofiten la nova situació.

Aprofitant que els camps ja estan segats, més enllà dels arrossars, ronden al voltant de les bales grosses i rodones, ara els talpons i ratolins ja no tenen on amagar-se, estan al descobert. Els veig immòbils, en tensió, a punt de saltar.