Llàstima...

En Vladimir és un noi alt i ros, ben plantat. Té unes mans enormes de dits llargs. Es veu d’una hora lluny que és rus. Quan t’hi acostes pots veure el seu rellotge, probablement heretat, amb caràcters ciríl•lics. Fa pinta d’haver de pesar.
Fa temps que és per aquí, amb mi parla el català. Quan vol fer conya no, canvia al castellà. Tu no parles mai castellà? – em pregunta.

Darrera seu hi ha l’escala que puja a les habitacions i el passadís que porta a l’àrea de servei. Una porta estreta, de fusta, amb un pany vell porta a un magatzem de productes de neteja i paper de vàter. És estret i està enrajolat amb peces blanques. Hi ha una pica baixa amb una reixa metàl•lica per poder omplir galledes. A l’altra banda una altra porta amb vidres surt al darrera de l’edifici per accedir a la sala de màquines.

Faig la feina, és fàcil. Els tubs transparents s’han tenyit de color rovell per culpa del ferro que porta – em diu. Assenteixo, fem la comprovació final i tornem a l’entrada principal.

Gràcies per venir – em pica a l’espatlla – jo em quedo aquí que tinc feina per acabar.

Torno cap al cotxe. La última vegada que vaig ser aquí les fulles dels plataners m’arribaven més amunt dels turmells, ara està tot rampinat i net. Al sortir amb el cotxe, abans de tornar a creuar el pont, de lluny el Vladimir aixeca el braç.

Gros i lent

És una casa de pedra, vella, de poble. Unes escales esbiaixades pugen fins la porta de fusta. La casa queda a ma esquerra, travessant una terrassa enrajolada amb tova i un tros de patí amb gespa s’arriba a la piscina.

Just davant, mirant des de la piscina hi ha el bosc. És una de les feines que m’agraden, potser perquè no la faig sovint. Mentre netejo la piscina, no se sent res... bé de fet hauria de dir que se sent tot. Ocells, el vent, la remor de les fulles, l’aigua que cau per la canal, el renill d’un cavall i fins i tot un ase.

M’hi estic mitja hora, si hi ha moltes fulles potser una mica més. Al principi no passa res però noto que m’observen... de lluny, de dalt. Em moc lentament conscient que córrer seria pitjor, les fulles al fons s’escampen si vaig massa ràpid. És llavors quan comencen. Donen voltes, m’analitzen i quan tenen clar que sóc massa gros i lent per ser un perill se’n van cap a la banda esquerra i venint de prou lluny baixen, fan un vol ras i agafen aigua amb el bec. Quan tornen a enlairar-se, les orenetes em miren de reüll.

Vas al blog V - Brioix

Ingredients:

Un quart de farina, cinquanta grams de sucre, quaranta de mantega, un polsim de sal i un de canyella, un ou i mig, trenta grams de llevat, quaranta de llet i ratlladura de mitja llimona.

Es barreja tot i es va treballant la massa fins que té una textura fina i no s’enganxa. Després de diversos períodes de repòs se’n fan boles d’uns cinquanta grams i es tornen a deixar reposar. També ha de reposar qui ho fa perquè per amassar s’hi està més de mitja hora.

Es posen les tres boles al forn a dos-cents vint graus entre cinc i deu minuts. Es treuen, es deixen refredar i es busca algú a qui li tinguis molta mania, perquè com a brioix massa no funciona, però com a pedra va de conya.

Premi

El sol entrant per la finestra i sis peixos coreans, instruments de vent i un senyal groc...

Llegeixo i veig que la Joana ens dóna un premi perquè veig coses invisibles a la resta.

Fa molts dies que qüestiono la validesa d’aquests premis, si ho són o no, si són memes, si valen o no valen. No seria just dir que no m’agrada rebre’ls. M’agrada i molt, no pel premi en si, sinó per el què vol dir. Que una persona que no conec i que no sap qui soc pensa que mereixo alguna cosa. I ja sigui per vanitat, orgull o xuleria (que en un xulo piscines s’hi escau prou be) m’agrada que pensin en mi.

Després podríem parlar de com neixen i d’on venen aquests premis i que del seu creador a la República Dominicana a Cal Mugró ha fet vuit salts i ha arribat en un sol dia.

Al capdavall ens han donat el Premi Blog Dorado i encara que ho he buscat, enlloc no diu que l’hagi de passar o no ni a quantes persones, per tant aquest cop no el donaré a ningú en concret. Us premio a vosaltres, a aquells que en aquest moment llegiu això.

... un rellotge de paper que marca les dotze i un collaret grec de colors. Una falguera i un arbret de Nadal ben sec. Dos punts de llibre i una agulla d’estendre de fusta vermella.
Un espiral.

Sexe amb el cadàver decapitat de l’astronauta verge

Avui m’ha escrit un amic, la carta era dura però esperançada i em demanava un cop de mà. Hi deia coses tristes, lamentables però també de boniques, parlava del demà i de l’ahir, de mort i de malaltia, de projectes. A l’escrit hi havia sentiments, humor, ironia i sarcasme. I això en tot plegat vint ratlles curtetes.

I no se perquè he pensat en Sexe amb el cadàver decapitat de l’astronauta verge, en The Police, en el Vodka Petroff, en breakdance i en Allons enfants de la matriu... baixant a peu a les tantes de la matinada amb una castanya força considerable .

I he pensat que era bonic tenir allò que la vida ens ha portat.

I me n’he adonat que tot i veure’ns de raïms a peres hi ha persones amb les que ens cal mantenir sempre les línies obertes, no fos cas que un dia, ens calgués parlar de qualsevol cosa tot fotent-nos un whisquet.

Sant

El dia del teu sant és un dia especial, n’ets el protagonista. Tries el menú, reps trucades, missatges de felicitació i et fan regals... a tu. Esperes a rebre’n de la parella, dels pares, dels sogres, potser d’algun amic.
Però què passa quan el dia del teu sant pràcticament tothom rep regals? Doncs que els teus queden desvirtuats. I no es just.

- Avui ha estat el meu sant i m’han regalat uns pantalons, uns mitjons i un llibre
- Doncs jo he rebut dos llibres i quatre roses...i la florista a més m’ha donat un punt de llibre - diu l’altra.

No hi ha dret! L'altra gent no té rèplica quan farda dels seus regals de sant.
Oi que quan el festiu cau en diumenge es passa a un altre dia?
Exigeixo que l’aniversari o sant que caigui en diada regaladora també es canviï. I és per aquest motiu que comunico al món que l’any que ve trasllado el meu sant al vint-i-cinc d’abril que així, en dissabte, a tothom li anirà bé.

Gràcies a totes i tots per les felicitacions. En vida vostra.

Ganes

Passejo per un lloc conegut i desconegut a l’hora. Paisatges més o menys familiars, si més no sé on vaig encara que en desconec el camí.

Bufa una suau brisa de cara, és en aquest moment quan soc conscient que puc fer-ho. Obro els braços i sento el vent que empeny. Els meus peus no toquen a terra. Estic volant. Aprofito els corrents per anar guanyant alçada, el terra s’allunya. Soc un nen que aprèn a caminar, jugo amb el vent i provo d’esquivar arbres i edificis.

Se’m fa un nus a l’estomac però m’encanta, el vertigen és fort, molt fort. Estic molt amunt. Em moc insegur per la ciutat, haig de vigilar els cables elèctrics. Aquí no es pot aterrar hauria d’anar buscant un descampat.

Començo a baixar i tinc por, sento el vent ràpid a la cara, l’aterratge és difícil i cal control per no estavellar-se. Tinc la sensació que el descens és massa ràpid, intento frenar però no se com. Finalment toco terra una mica atabalat, ara ja sé com es fa...soc feliç, m’encaro al vent de nou i torno a volar.

Ara fa molt que no somio que volo i ho enyoro.

Setmana vista

He vist una dona descalça caminant per un terra moll i una Vella Quaresma que va fer en Nona.
Tres ous de gavina i dues gavines practicant el canibalisme.
Un gat assegut a la cantonada, un enamorat i un tren que marxava.

Tres sifons vells i una ampolla de gasosa petita.
El qui diuen que ha de ser el meu substitut.
Una puput i un estornell morts. També n’he vist molts de vius.

Un escarbatet torrat al meu entrepà i un tió esperant un Nadal.
Un cel carbassa que m’envoltava i em mullava i un cim coronat per un núvol brillant.
Arrossars esperant l’arròs i l’aigua i un diari de viatge de botó i cordill.

Una aranya caminant per l’esborrany d’aquest post.

Relats Conjunts

Ferit de mort per un altre pretendent rebutjat, en Drac en un últim acte d’amor dóna la flor a la seva estimada donzella que plora amb el cor trencat abraçada a aquell a qui ha estimat com a ningú. Les espines de la rosa vermella que estreny amb força deixen anar un regalim de sang que es barreja amb la del seu amant.

A l’extrem de l’escena l’assassí, gelós, empunyant espasa i llança sagnants crida:

Per Déu juro que seràs meva o de ningú!

Una altra aportació als Relats Conjunts.

Aigua

He arribat a casa, he tret un cubell per recollir aigua de pluja per la planta carnívora, només en vol d’aquesta o destil•lada, sinó es moriria. Encara no té nom, m’agradava la proposta de l’Avi, Magdalena, però és que no pot ser... Ara quatre mesos més tard està començant a florir, ja ho veureu.

Què deia? Ah sí! Que he tret el cubell i ha tronat. Un tro fort i potent, proper. He sortit al balcó, m’agrada quan trona. Plovia amb ganes i se sentia la fresca de l’aigua. El campanar es veia assoleiat.

- Aviat sortirà - al cap de poc ho ha fet. Tal com anava amb sabatilles d’estar per casa hem baixat al pàrquing, hem agafat el cotxe, hem sortit de cacera i l’hem caçat.

A més a la foto hi sortim tots tres en Martí, la Marta i Jo.

Lila

- Perdoni doctor però des de fa uns quants dies veig punts liles i morats.
- Què vol dir amb punts?
- Doncs que vagi on vagi hi veig glicines, buguenvíl•lies, violetes, romanins, conillets, lliris, cards, prímules, estepes, campanetes, flors silvestres grans i petites, arbres desconeguts i tots i totes florits de color lila o morat... és greu doctor?
- Em permet que li miri els ulls?
- Si us plau faci
- ... a veure, miri amunt...mmmm... ara a l’esquerra... bé, bé
- Que hi ha doctor, és fotut oi?
- Fotudíssim, vostè pateix un variant perillosa i encomanadissa de primavera
- I té solució?
- Dediquis exclusivament a passejar entre els seus amics i repartir la malaltia. La revetlla de Sant Joan salti set vegades per damunt del foc i agafi una bona borratxera, veurà com l’endemà al matí té ressaca però la primavera ja li ha passat.
- Gràcies doctor.

Somnífers

Nota: Aquest post parla del llibre Els Pilars de la terra, en dóna pistes i n’explica algun detall concret, si l’estàs llegint o el vols llegir sense informació prèvia aturat aquí.

He acabat Els Pilars de la Terra i malgrat saber que me la jugo us en donaré la meva opinió que es resumeix en sis paraules:

No n’hi ha per tant

La història està bé i enganxa però en alguns moments és previsible i en altres queda curta o penjada.
A veure com ho explico, és una mica com una pel•lícula americana , tot es justifica i s’ha de justificar i la justícia divina s’imposa, posant a cadascú al lloc que li pertoca, quan tothom sap que de veritat les coses no funcionen així.
En la lluita del bé contra el mal no sempre la guanyen els bons encara que aquests també pateixin derrotes i els capellans, per molt homes de Déu que siguin, no sempre acaben penedint-se i confessant els seus pecats.
El poder és molt llaminer i té molt mala hòstia, ara i abans. Que voleu que us digui però massa sucre empalaga i als Pilars de la terra n’hi sobra una mica de sucre.
És possible que davant de tantes alabances i recomanacions m’he n’hagués fet massa expectatives, no ho sé... vosaltres direu.

I ara quin somnífer començo?

Pluja

M'espero i escric.

He perseguit l’arc de Sant Martí, hem estat jugant tot el matí i ell s’amagava sota el gris quan jo era sota el blau. Al final s’ha escapolit, l’he perdut no he pogut seguir-lo... coses de la feina. Després ha sortit el sol. Fins l'hora de dinar.

Aquesta tarda n’he tingut poca. Qui ho diria... Plou!

Els fonolls secs es dobleguen amb el vent i els llamps i trons se senten i veuen allà lluny i la pluja que anant i venint entra horitzontal per la finestra del cotxe.

Just davant un tros de cel blau, la resta l’envolta gris i negre. El mugró lluny s’emboira. El soroll de la pluja sobre la xapa del cotxe em relaxa. Espero un company que triga massa. Ara ja no tinc pressa.

Un ocell bat les ales immòbil damunt d’un camp, tant li fa l’aigua.

Una gota regalima vidre avall poc a poc, es frena i quan s’acosta a una altra semblen imants. S’ajunten, ara és més grossa i baixa deixant un caminet d’aigua que la fa petita i es para. Se’n troba una altra que ha marcat camí en horitzontal i plegades el segueixen. Amb el pes afegit davalla ràpid afegint-ne d’altres... es perd.

Som-hi!

Foto: Marta

Setmana vista i carregada.

He carregat mil set-cents cinquanta quilos de sal que un dia explicaré perquè.
He vist un senglar gros mort, un dos cavalls de color groc i una mallerenga emplomallada.
Un home vell amb gorra prenent la fresca al portal de casa seva, la seva dona, també vella, feinejant un hort escapçat per la modernitat amb un aixadell mentre al seu volt les gallines piquen a terra. A l’antic graner una barca es malmet.

M’ha somrigut un nadó d’ulls blaus mentre parlàvem jo i la seva mare.
He vist un ramat d’ovelles, un de cavalls i un d’estruços (o hauria de ser un vol?)
L’aixeta d’una banyera penjant d’una façana.
Núvols de pluja sobre els Pirineus i figueres i vinyes amb pàmpols nous i petits.
Tres tines, la bola del món del Fòrum i un cotxe estimbat en una rasa.
Una façana de color rosa amb lletres blanques i un molí dalt d’un turó.
La casa d’un poeta i una plaça de toros blanca i groga.
Un martinet blanc aixecant el vol en un camp verd.
El mar al capvespre amb vent fort embullant-me els cabells.

Premi

“El I Lliurament de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de prestigi reconegut en el món de la literatura. Amb aquest premi es reconeixen els valors que cada blogaire mostra cada dia en l’esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.; que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu, el qual és i roman innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Des d’un Cel Vermell i en Robertinhos hem rebut aquest meme-premi que, com és de justícia, agraïm. Del tema d’aquests memes n’hem parlat altres vegades, per tant no ens repetirem.
Tan és així que el passo al següents blogs perquè em dóna la gana, perquè la cosa segueixi rutllant i perquè ningú no es quedi sense que a tots i totes ens agrada, que de tant en tant, ens tirin alguna floreta.

En Moi de Tiana.
La partícula elemental i l’Ahmed.
La Gemma o Dafne quan surt el sol.
La Rita a l'illa roja.
I en últim lloc i amb aquell puntet de mala llet i per picar en Xexu.

Cerca

Xulo piscines en procés de deixar de ser-ho busca pis i feina.

El pis ha de ser gran, bonic, acollidor, amb dues o més habitacions, calefacció, cuina equipada, bany amb banyera d’hidromassatge, una gran terrassa, molta llum i barat, molt barat.

ha ha ha ha ha ha!

La feina ha de ser tranquil•la, a prop del pis esmentat (si pot ser per anar-hi a peu), molt ben pagada, amb horari seguit de matins, que m’agradi, em realitzi personal i professionalment i que no em faci portar corbata i carregar sacs de sal.

ha ha ha ha ha ha!

Totes les candidatures a pis o feina deixaran un comentari o enviaran un mail a l’adreça ressenyada i seran estudiades i valorades a fons. Es prega seriositat i formalitat.

I que deixeu de riure que va en serio.

ha ha ha... ups! perdó.

Nus

Hem pres una decisió. És difícil i ens costarà però ja està fet. Tornem a començar, tornem a buscar pis, a buscar feina, a buscar vida. L’entorn tira massa i tot plegat se’ns ha fet massa feixuc. La vida és fa difícil de recomençar-la als quaranta, prou difícil és viure-la.
Sota el mugró s’hi està bé però és massa lluny emocionalment. És qüestió de paisatges vitals i de racons coneguts... de família i amics.
Potser hi perdrem algun llençol en aquesta bugada, hem decidit assumir-ho. I sabem que no serà ni fàcil, ni ràpid.

Hem començat a tornar cap a casa.

Pujades

Hi ha dies que fan pujada i costen, a més tens ganes de que plogui molt i tant sols cauen quatre gotes miserables que embruten el cotxe. I fas les feines d’esma, sense ganes i el client, que té molt diners, decideix que la feina que vas fer-li ahir no li agrada i vol que la refacis... i posats a citar a mi me sua soberanament sa polla. I després et toca descarregar més sal i ja comences a estar-ne fart, però continues i ho fas perquè toca.

Finalment surts al carrer i a la última feina algú et somriu i et fa la vida fàcil per poder descarregar encara més sal i segueix sense ploure però els núvols s’han obert i passes per un camp ben groc que té una llum molt especial, i t’agrada i et quedes amb les ganes de parar i tombar-t’hi amagat de tot i de tothom i respirar.
Però segueixes conduint i te n’adones que als marges ja hi ha roselles vermelles i cards florits i pixallits per bufar i que en surtin els angelets volant, veus les espigues allà al costat i els fanals i l’herba aquella del gall o gallina? i de quants novios tens?

Mentre acceleres i fas pols pel camí de terra, veus les pomeres florides i un carro amb dos cavalls que l’estiren. Redueixes...

I ja has passat un altra dia.

Do not disturb

Hi ha coses per explicar, històries que han començat a passar.
Avui però el meu cervell dropeja, no està per gaires orgues i ha penjat aquest cartell.

He canviat un cable d’antena, per un pom d’anemones
i segurament tots dos hi hem guanyat en color.

He desat records en rotllanes de plàstic i en rectangles foscos.
He deixat pensaments i idees en espais difícils d’entendre.

M'ha trucat l'Arnau per primer cop.

Setmana vista

La finestra de la furgoneta oberta perquè comença a fer calor. La branca d’un esbarzer intentant entrar per la finestra.
Guspires caient del sostre i sorra podrida que feia molta pudor.
Caravana al semàfor de Sant Fost.
Falgueres petites al forat d’una soca al costat del camí.
Un malalt en pijama.
Una planxa de ferro doblegada i el Canigó nevat.
Un ocell dalt d’un mur de pedra amb una branqueta al bec.
Un romaní florit de color lila, un arbre amb flors grogues, roses en un roser i el primer brot al·lèrgic de la temporada. Deu mil·ligrams de cetirizina.
Una puput valenta passejant al costat del camí i aixecant la cresta.
Tres xiprers fàl·lics al costat d’una piscina.
Una papallona groga amb el vol descontrolat per la tramuntana.
Dos monocicles i una mànega enrotllada.
Un principi de final.
Algú que no havia vist des de feia més de quinze anys.
Un que té blog.
Llàgrimes, amor i enyor.

Avui calia una abraçada i el telèfon mòbil se m’ha fet molt petit, molt insuficient i molt cruel.

Plegar

Vora el mar hi toca el sol i la feina s’acaba, entre les cases i els apartaments penso en les antenes.

Diga’m que penses els vespres
quan el mecànic t’apaga...

Baixo la finestra i sento la fresca quan sóc entre els pins, camí estret, drecera i dos vells que passegen.

Aquesta pluja que ho banya tot.
treu de ses coses s’olor del món.

Em permeto anar a poc a poc, el sol filtrat per algun núvol fa una llum especial damunt l’herba, els mas vell i una banyera cap per vall que va més lenta que jo.

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.

Sobre el mugró gris plom i una línia negra que marca el límit de l’aigua, els primers esquitxos al vidre. I m'agrada i canto.

...i com dos asteroides que han desviat sa ruta
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna

Sobre el pont plou, pujo la finestra, el riu remogut rep l’aigua, els ocells blancs a l’arbre arran d’aigua s’aixopluguen com poden.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

Arribo a casa, plou molt ... però espero que acabi la cançó abans de parar el cotxe.