Incompetent

Guillem de Montgrí va enviar el seu servent a Girona. Aniràs a casa del mestre fuster i li’n demanaràs un cartell on hi digui Torroella de Montgrí –va ordenar.
El servent anomenat Pere, era un home jove, senzill, analfabet com la majoria en aquella època. Va recordar les instruccions del seu senyor i va marxar cap a Girona. Feia temps que no hi anava i va pensar que li venia de gust visitar la ciutat.
L’endemà en arribar-hi es va dirigir al mestre fuster i va repetir l’encàrrec del seu senyor. L’artesà en va prendre nota.
Demà pots venir a buscar-ho – va dir.
El fuster tenia un problema. Tot i que sabia llegir i escriure no era massa docte en noms de viles i pobles.
I com s’escriu?- va pensar.
Davant del dubte va dirigir-se al bisbat, allà segur que hi trobaria el nom de la parròquia. Va ser fàcil, un monjo va explicar-li com s’escrivia i fins i tot va apuntar-li en un tros de fusta. Ja al taller el mestre va menar l’aprenent a tallar el tros de fusta i després ell mateix va gravar el nom sobre la peça.
Tal i com havia acordat amb en Pere l’endemà la feina estava feta. En Pere va pagar i va tornar al poble. A mig camí i a l’alçada del poble de Vall-Llobrega es va aturar i dalt d’un tronc d’un arbre sec hi va penjar el cartell.

Conclusions:
Estic massa influït per Els Pilars de la Terra.
En l’època de la informació, d’internet i del Google earth s’ha de ser incompetent per no fer-ho bé.

Aiguamolls

Quan arribem fem temps als dos primers aguaits esperant a que obrin la botiga. Només arribar veiem els habituals ànecs coll verds, blancs, grisets, cullerots i xiuladors (que hem après que es diuen anas penélope) i algunes fotges. A un tronc al mig de l’estany mitja dotzena de tortugues prenen en sol. Si estàs al cas veus els becplaners a mà dreta i al fons algun bernat pescaire.

Canviem d’aguait i ens n’adonem que hem fet una tria errònia, tenim el sol de cara i tot és a contrallum, però distingim algun martinet blanc, al fons una arpella fa aixecar alguns ànecs que fugen espantats fins una mica més enllà. Provem de menjar-nos el bocata que encara no s’ha descongelat. Tornem al Cortalet i mentre esperem que obrin ens asseiem damunt del bocata com ho fèiem quan anavem a l’escola, aquest cop però ho fem per descongelar-lo més de pressa. Tot plegat son quarts de quatre i hi ha gana.

Caminem amb bona temperatura, amb solet i una mica de vent. Les cigonyes des dels seus nius fan espetegar els becs.

La següent parada és espectacular, només d’asseure’ns i posar-nos els binocles als ulls veiem els becs d’alena barrejats amb cames llargues, a prop una parella de cabussets, òbviament, es capbussen, a la riba una xivita de potes verdes i dues cueretes una de blanca i l’altra torrentera. Al fons un grup de corbs marins.

Un grup d’alemanys cridaners ens fan canviar de lloc i arribem al següent aguait. Sembla buit, no hi ha res... cerquem a les ribes, un coll verd, algunes fotges i tres polles d’aigua. Dues es barallen per un peix mort a la riba. Al fons una parella de cabussons emplomallats i dalt d’un jonc posat d’esquena un blauet que pesca.

A dos quarts de sis tirem enrere amb calma parant-nos a fer una foto, a mirar els cavalls...els bous amb els esplugabous al darrere. Dalt d’un arbre un grup de caderneres. Els lliris grocs en el canal d’aigua verda.

Al final tornem al principi, el sol es pon tot ha canviat, als arbres estornells, a l’estany flamencs de color rosa i darrera d’unes herbes, amagadís, un capó reial.

Un divendres

He començat trencant una truita per fer un ou. Moltes vegades passa que hi ha qui no ho entén, però va com va. Més tard, després d’esmorzar al mirador de Fornells, un anglès m’ha preguntat:
Com es diu bellota en català? - Per anar bé ho hauríeu de llegir fent veu de Matthew Tree.

Després a casa d’un francès, ha començat la temporada de la sal, sacs amunt i avall. Estic convençut que no ha de ser massa sostenible.
El rus de gust dubtós no hi era. Però la russa guenya sí, i no es lletja però planxava, mirava a la tele un canal rus i em vigilava al mateix temps. Se’m fan estranyes aquestes mirades poc definides, mai no sé quin ull he de mirar perquè no sé quin d’ells em mira.

Ha sonat el mòbil, el número de la pantalla tenia el prefix quaranta-u, Suïssa? Era molt a prop i m’hi he acostat, curiositats de la vida, em truca el dia que tenia previst d’anar-hi. El suïs en qüestió, un home prim de cabells blancs, anava amb uns pantalons de pell esquitxats dels trossets d’herba que saltaven de la desbrossadora. M’assenyala a terra, hi ha taques de sang:
Una pelea de fieras – em diu. Fa dies que a la sala de màquines hi trobo moltes cagarades de rata o ratolí.

A la tarda uns quants sacs de sal més i reunió de treballadors, l’empresa volia explicar-nos els objectius d’enguany... més, més i més. Ja en parlarem un altre dia, vull començar el cap de setmana de bon rotllet.

Relats Conjunts

Després de set mesos de recerca, de contractar dos-cents portejadors, d'agafar la malària, de gastar els diners del diari, de recórrer el Nil amunt i de comprovar que no connectava amb el llac Tanganica, aquell matí va tenir un bon pressentiment. Li havia semblat sentir una flauta llunyana.
Van re-iniciar la recerca com cada dia en els últims dos-cents. Costava avançar, en aquell punt la selva era espessa. Amb el matxet es va obrir camí. Suava, feia calor i pressentia que la febre havia tornat a pujar. El so de la flauta era cada cop més proper. Va separar dues grans falgueres i va veure l’escena.

- El Doctor Livingstone suposo?- va preguntar.

Envoltada de flors i ocells de colors, protegida per les lleones salvatges i adorada per Simba l’elefant, Ella va respondre:

- No, soc Ishtar deessa del amor, aquella que pot satisfer els teus desitjos més amagats, la suprema nimfòmana, repartidora de plaer i goig dels homes. I ara digues, quin és el teu desig?

Henry Morgan Stanley mai no va explicar en els seus llibres que, abans de continuar buscant, l’únic que va fer va ser dir:

- Perdona m’he confós doncs... però series tan amable de dir-me per on cauen les Catarates Victòria?

Una altra aportació als Relats Conjunts

Vinc al blog

Aquest cop no me’n puc estar, he de dir la meva. Com heu pogut comprovar a través de la sèrie Vas al blog sóc espontània a l’hora de parlar, com tothom. Dic les coses tal com em surten, massa sovint les deixo anar sense mesurar-ne les conseqüències. No em paro a pensar si l’home que tinc al costat anirà com un boig perillós a cercar paper i llapis per apuntar vés a saber què que jo hagi dit. Els seus pares van trencar el motlle quan el van tenir, no per lleig sinó perquè com ell no podia haver-n’hi cap més.
Tothom quan veu un nadó diu ai que macuuuuuu! De grans ja no som tant macos som simpàtics. Què voleu jo quan no porto ulleres el cervell se’m para i no penso el que dic... o sí, i per culpa d’ell ara m’agraden els paios amb la barba espessa i llarga i quan veig un nadó no puc evitar de trobar-lo bufó, tot i que sàpiga que amb els anys la degeneració de l’espècie està garantida.

Hi ha moments en que les nostres vides necessitarien un carril addicional.

Vas al blog IIII

A veure com ha anat això…

Dilluns de Pasqua remenant fotos de fa... hòstia! Quaranta anys! Bé és igual els anys que faci, la qüestió que allà remenant fotos jo, ella i els meus pares. El protagonista de les fotos, servidor de vostès.
I ja se sap quan un és el primer fill té fotos del primer any en totes les posicions i actituds hagudes i per haver. Que si al llit, que si a la banyera, que si a terra, de cara, de perfil, d’esquena, rient, plorant, menjant, canviant-me...
De cop apareix una foto. Ella la mira, s’entendreix i com qui no vol la cosa deixa anar:

- I que guapo que estaves... com és que has canviat tant?

Atenent a les edicions anteriors de Vas al blog 2 i Vas al blog again torno a preguntar:

M’ho he de prendre malament?

El Coyote

Una destral de sílex, un tros de càntir, una petxina i un cargol de mar molt i molt vells.
Tres sifons, una grasiosa i una vella quaresma. Un cerdrer de pedra que ha perdut el cavallet de mar i plats i plates penjats de les parets.
Els llums d’un nou poble que creix.
Un sostre de fusta amb una viga central i una nena que m’observa des de la foscor de l’altra banda de la barana
Una màquina de cosir amb tapa de fusta, una nina russa i un esquiador en equilibri.
El Coyote de J. Mallorquí, l’Agatha Christie, la Monitor de Salvat i la catalana... A-Ami, Ami-bag, bag-bui, Buix-cept...

Tot plegat forma part del paissatge conegut de la casa on he viscut i on avui hi torno a escriure, un altre cop, després de molts anys.

Llàstima...

L’entrada és senyorial. Creues el pont i la portalada amb columnes a banda i banda et dóna la benvinguda a temps d’esplendor passats. Un passeig amb plataners inabraçables i cadires encarades al sol del matí duu fins a l’edifici principal. Sota els plataners, ara absolutament pelats, els vells i les velles prenen el sol en grups reduïts. N’hi ha que xerren, altres llegeixen, n’hi ha que simplement entomen l’escalfor amb avidesa mentre, probablement, fan cabòries del què faran més tard.
Un nen amb ulleres juga amb pilotes de petanca de plàstic de colors, sol. Enmig de tants anys ell també és una pilota de plàstic envoltat de les velles pilotes metàl•liques de sempre.

Una font fa el sorollet d’aigua adient al lloc just abans d’entrar a l’edifici. Pujo quatre escales, hi ha tota una balconada coberta que deu ser molt agradable les nits fresques d’estiu. La porta principal de fusta i vidre donà pas a una sala amplia amb sillons i sofàs i tauletes baixes. A un racó una senyora fa ganxet seguint un patró. Dins d’una vitrina un projector antic enfoca cap a la porta.
La recepció està a mà dreta en una sala petita que mena als despatxos. El taulell és alt i les dues recepcionistes queden amagades quan seuen.

És aquí on m’espera en Vladimir...

Rutina

Una gavina volant davant del cotxe i una ve baixa a l’aigua. Arbres roses i arbres liles. Un tren de botes. Un refugi sec i buit. Malbaratament a la porta del restaurant i núvols al cel.

Set, set i disset.

Una cara que hauria de ser fora i brunyols el cap de setmana. Estalvi de cara a la galeria. Gràcies per la propina, feina ràpida i fàcil.

Llum blava.

Prendre mides per dinar a les dotze, més tard truita, un rotllet i gelat. Feia deu anys que no ens veiem i tots hem crescut. Eufemisme. Més tard potser, avui no. Estornells? Una Gas Gas i aranyes grosses. El gos afònic i tot llest per l’arribada, xiprers retallats. Un bolet i un forrellat nou.

Piuladissa.

Coca, llet amb colacao i un post.

Avui.

Crispetes

Plego les quatre puntes, l’obro i la col•loco sobre el plat. La roda de baix a tope, la de dalt tres minuts.
Tanco la porta.

Vaig a l’ordinador m’assec i començo a escriure, el soroll es confon amb el del rentaplats però començo a sentir algun espetec.

D’aquí a dos minuts tornaré a la cuina agafaré el bol gran de vidre transparent de l’Ikea i el posaré damunt la taula sempre plena de trastos, fruita, draps, els tes, el coriandre, el cardamom, la nou moscada. També hi ha la granota de xafar llaunes i alguna llauna buida de cocacola zero.

El bol generalment està a la postada del costat de la porta. La postada també és de l’Ikea i està posada de costat perquè de cara no hi cabia per tot just mig centímetre.

D’això, que amb el bol damunt la taula, trauré la bossa del microones que està damunt de la nevera de cocacola... és una nevera de gel que vam trobar a Can Container. Deu ser dels anys seixanta i està feta pols, vermella amb la típica inscripció de Beba Coca Cola de lletres recargolades. Moltes vegades hem pensat de portar-la a restaurar però hauríem d’estalviar quatre duros i segurament acabarà allà on la vam trobar. La nevera ha fet de tot, de rebost, de cau de ratolins i ara de suport de microones i armari d’una canya de pescar i un focus de cinc-cents watts.

Obriré la bossa amb compte no fos cas que em cremés amb el vapor, abocaré les crispetes al bol i aniré cap al sofà que estan fent C.S.I.

Ping!

Mans

Una de les coses que més m’emprenyen de quan comença la temporada són les mans. Després del plàcid hivern del repòs i la tranquil•litat treu el cap de nou la bogeria i per culpa de la cola i els dissolvents les mans se’m tornen aspres, brutes. No hi puc fer res.
Són els productes químics que les taquen i per molt que les rentes mai no acaben de ser netes, sempre queda aquella ombra negra al lateral. Sobretot als dits índex i mig de la ma dreta, l’esquerra no se n’escapa, però no tant.
He provat de treballar amb guants, però amb l’arribada de la calor no pot ser. A part de perdre sensibilitat suo massa i me’ls acabo traient.
Sense massa constància, a voltes, uso alguna crema hidratant que la pell resseca i esquarterada agraeix.

Sort que hi ha almenys dues persones a qui això els és ben igual.

Relat alternatiu

Fa temps als Relats conjunts l’Elur va proposar aquest quadre. Suposo que repetir Magritte no va venir massa de gust.
Vaig preparar aquest relat llavors. Si algú s’hi vol afegir...

Assegut al seu racó en Joanet s’hi va passar els anys d’infantesa. Des de ben petit va trobar que aquell lloc era tranquil i còmode, tant a l’estiu que hi havia fresca com a l’hivern que s’hi estava prou a recer.
Van anar passant els anys i en Joanet no va voler anar a escola, es quedava al seu espai d’esquena al mar. Els pares prou que provaven de que el nen hi anés però no va haver-hi mai manera, tenia un nosequè que no se’l podia convèncer.
I en Joan, ja adult, anava creixent i va haver d’anar a la mili, i per molt que sergents i generals van amenaçar-lo d’arrestos i presons i consells de guerra, en Joan no es movia i amb aquell posat que ningú es veia en cor de fer-lo fora d’allà.
Desesperats els pares van provar de tot, donar-li diners, pagar-li viatges, enviar els savis de l’església i fins i tot alguna dona de mal viure... però en Joan no es movia.
Van passar ens anys i el pare d’en Joan va morir i ni tant sols a l’enterrament va anar i la mare se’l mirava i negava desesperada.
En Joan i la mare van anar envellint i els anys passaven i la mare es veia la fi. Fins que un dia es va acostar al fill:
Joan – va dir – aviat em moriré.
Sí mare, no quedareu pas per llavor.
I no em diràs què hi has fet tota la vida en aquets racó.
Què vol que hi faci mare, fer volar coloms.

En blanc i negre

Somio groc i em llevo gris.
Passo d’un glop del gris al marró clar i cap a mig matí tombo cap al torrat i al marró obscur quasi negre. El dia avança calorós, en màniga curta i aclareixo fins al carbassa tot passant per una ona invisible ultraviolada, C per ser més concret.
Torno a enfosquir, a l’hora de dinar, cap a un color bordeus intens barrejat amb daurats cridaners que fan nosa.
Un amic em truca verd - avui no puc, potser a última hora, truca’m – no ho farà, li he donat una idea.
Tornem-hi tard, blau cel amb pinzellades blanques, la primera visita de la tarda és de color rovellat, la segona blau marí intens amb una sortida de color plom, el carrer és ocre.
Plego, el rus no hi és, números taronja fluorescents. Arribo a casa, un porquet rosa... no, dos. Cosmètics liles, verds i blancs. Sopar verd fosc i color de palla, de postres un iogurt amb salidou.
Aviat vermell, ara és gris marengo, zenc i groc i negre. El llum blanc.
A dormir negre.

Enyor

M’ha despertat el cuchillocortemàgicotres más la liquadora Perfection por sólo quarenta i nueve con noventa i cinco i se ahorrarà miles de euros!

He canviat de canal i m’he enganxat al Tobi quita arrugas profesional, llame al teléfono en pantalla, por noventa i nueve euros. Torno a canviar, mesa multiusos, divuit mesas en una, por treinta i nueve con noventa i cinco.

Aaaarrrrgh!

Canvio un altre cop l’Spin Spa masajes en la dutxa por ochenta i nueve. Zap.

Una noia de poc més de vint anys vol fer-me creure que té marit i tres fills mentre intenta encolomar-me un Star fold doblador plegafácil grande, un doblador plegafácil pequeño, quatro perchas ahorra espacio más manual de instrucciones por treinta i nueve con noventa i cinco.

En aquell moment he volat lluny i he recordat quan, en arribar a casa tocadet o tocadot, a les tantes, amb aquella gana... i assaltar la nevera, el fuet i les torrades, seia davant la tele i hi sortia aquell home repetint aquell eslògan... escolteu el soroll de la frescor... Pump’n Seal.

Per només mil nou-centes noranta-cinc pessetes més despeses d’enviament. I m'encantava.

Actitud

Probablement es deu a l’hòstia que m’he fotut al cap quan sortia del forat on he estat treballant tot el dia o perquè he compartit les eines amb un altre lampista que feia les seves coses, o he acceptat el fangar que era tot el volt sense queixar-me massa i en acabar he netejat tot el fang que tant jo com l’altre hem deixat escampat per allà.

També pot ser per haver-me menjat un marron que no em pertocava i, a sobre, arreglar-ho sense dir res.

Potser és perquè m’han demanat perdó sense motiu o perquè ens han ofert un canvi per una cosa que havíem demanat tot i que la culpa no era d’ells.
Potser perquè m’han tirat una floreta o per què quan el mòdem de Vodafone ha deixat d’anar com cal no l’he estavellat contra la paret i he anat a dormir una estoneta.

Malgrat que el sentiment de revenja és gran i les ganes de fotre una patada al cul immenses... avui he decidit que d’aquí a poc, quan sigui el moment, seré bona persona.

Política

Surto de casa de bon matí. A l’arbre alt de la dreta de la carretera hi ha el corb marí que, obert d’ales, observa el bernat pescaire del camp negat de mà esquerra. Com sempre algun rapinyaire s’espera d’alt d’un pal i les garses habituals es foten les restes d’un gat atropellat. Un vol d’ocells petits no identificats fa canvis de direcció sobtats.
A mig matí una tórtora turca m’observa mentre netejo la piscina de marres. Quan surto, del voral de la carretera, un faisà surt volant i esquiva la furgoneta per pèls i per la variant un insecte desconegut s’esclafa al vidre. A la piscina grossa un gavià s’hi està i marxa quan arribem. Ho deuen fer habitualment hi ha cagades per tot el volt.
Davant de l’hotel dues cueretes es barallen per un tros d’alguna cosa que hi ha enganxada a terra.
Després de dinar la imatge boja del dia, una cabra blanca i negra persegueix un gos que arrossega la cadena de tres metres que el devia tenir lligat, cada cop que el gos intenta parar la cabra l’envesteix... gos i cabra acaben marxant carrer enllà, sentint el clinc tiqui clinc de la cadena picant a terra com s'allunya. Haig de deixar el gelat de torró...
A la tarda m’ha semblat veure un xoriguer i damunt la tanca de la casa de la urbanització una merla. Quan ja plegava un parell de puputs han creuat la carretera i travessant el pont alguns colls verds nedaven al riu.

Ja em perdonareu però avui he vist coses més importants que quatre polítics decidint qui ha guanyat o perdut.

Demà, potser, parlarem de política.

Abril

Ha estat un cap de setmana intens, d’anades i vingudes, quilòmetres amunt i avall, decisions importants...
Però finalment ja tenim els resultats i puc dir sense por d’equivocar-me quines són les coses superimportants que han passat:

1- S’ha acabat la tramuntana. O hauria de dir la puta tramuntana?
2- Finalment sembla ser que m’ha passat el mal de cap. Que no se si té res a veure amb la tramuntana.
3- L’Arnau ha fet dos anys. I per el meu mal de cap no he atès com calia, la qual cosa serà arreglada tal i com caldrà en el seu moment... que mal Jugui que sóc!
4- He conegut l’Abril. Que no es per dir-ho però es petita, molt petita, lletgeta com tots els nadons (ja millorarà), de moment no em plora (serà que no hi veu bé), amb les mans arrugades que s’agafen als meus dits, les ungles finetes, les orelles foradades i uns ulls vius i hores d’ara imprecisos... que per cert, hem pogut veure quan la infermera l'ha retornada després d’endur-se-la per foradar-li les orelles i els talons.

Jordi! La bava...

I sí, ja deixo de bavejar, que porto una setmaneta que déu n’hi do.

Demà política sense baves... que algú m'hauria pogut dir que eren amb ve baixa.

Reflexió

La campanya electoral està sent complicada ara per ara hi ha dos candidats clarament posicionats que es reparteixen els vots. Cadascun fa la seva, mítings, promeses, propostes.

L’un vol que les coses continuïn com fins ara, seguint la tònica dels últims anys, i es presenta com la persona que portarà continuïtat a la feina feta. Hores d’ara ja ha repartit algun càrrec a canvi dels vots.

L’altre vol canviar-ho tot, és novell i té moltes idees i moltes pors, però sobretot ganes d’arreglar el desgavell que hi ha. Té sobretot el suport dels joves i d’un sector important de la comunitat.

A l’últim moment el candidat continuista s’ha tret de la màniga el bisbe i el candidat per la renovació perd posicions, però encara li queda un moviment.
No sé qui serà el nou prior de Kingsbridge, si Philip o bé Remigius però el nas em diu que pel bé de tothom ens convé que no guanyi en Rajoy...

osti tu! ja començo a barrejar realitat i ficció....

Som tiets

Gener
Febrer
Abril
Abril
Abril
Abril
Abril...

Jordi! La baba...

Abril

Ja fa dies us vaig avisar que enguany l’Abril arribaria al març i,
ves per on, ja demana tanda.
Aprofiteu, ara que podeu, per dormir.

Conversar

Ahir va trucar-me el Quico. De fet ell no que encara no en sap, o fa veure que no en sap, per què com tots els nebots i nebodes en Quico és súperintel•ligent i superdotat i d’aquí a un parell d’anys ja tindrà dues carreres, tres doctorats i algun màster de l’universo.

Jordi! La baba...

Perdó, d’això... que va trucar-me i vam tenir una conversa força interessant:

- Hola Xoi!
- Hola Quico! Què fas? que sopes?
- Sí sopo
- Quico no diguis mentides que no estàs sopant – diu sa mare – que dius mentides?
- Sí mentides...ghadjigh klohj`ç danemv camió escala gan.
- Tens un camió Quico?
- Sí...escala gan

Parlar amb en Quico té bàsicament dos avantatges. El primer és que fins i tot les mentides et diu que ho són i el segon és que quan té ganes de parlar fa que et truquin i parla i quan ja ha dit el què havia de dir o simplement se’n cansa s’oblida del telèfon i segueix jugant amb el camió.

N'hauria de prendre exemple.

Xulo piscines again

Fa gairebé un any van descomptar-me un dia de sou per què havia estat malalt. En el seu moment vaig queixar-me i van respondre que era el què deia el conveni.
A principi d’aquest mes passat, vaig tornar a estar malalt i amb la baixa durant quatre dies.
Avui se m’acosta, en un moment que no esperava, i em pregunta:

- Aquests dies que has estat de baixa, què creus que hem de fer? És que no vull que t’emprenyis.
- Ja us vaig dir el que en pensava en el seu moment – responc jo – però si voleu aplicar el conveni, l’aplicarem a totes.
La conversa, simplificant, ha quedat així.

Tenint en compte que això m’ho pregunta un responsable de l’empresa porto tot el dia donant-hi voltes... i estic pensant que demà cada cop que hagi de collar alguna cosa el trucaré i li preguntaré:

- Aquest enllaç l’apreto amb la clau de cadena? És que no vull que t’emprenyis si goteja.

Cap de setmana

Descobrir que un germinat de raves pot ser mono, que dues foquetes et despertin “suaument” un diumenge al matí, una passejada fins al mar, un sopar de formatges, regals pendents, peixos al riu, la lluita pel menjar, saber que ja pren cafè, compartir un nou projecte, pactar un dinar, anar a comprar, veure que ja no saben que son cinc mil peles, que em llegeixin en Charlie Brown, veure coll verds com s’envolen, un cambrer guapo, pactar torns de dutxa, un pidolaire amb estratègia, comprar llet, una apalancada a la sorra, dos gossos jugant i les dues foquetes delint-se, cinc croque-monsieur i un bocata de pernil amb mantega, adormir-me al sofà veient l'Alí Baba, que em diguin que el temps passa factura i em fotografiïn la calva, una gran conversa sobre les religions, esmorzar a taula i descobrir la Grande Pharmacie du Docteur Bobo.

Això ha estat el cap de setmana... Jo no vull anar a treballar!