al servei del ciutadà

Avui ha estat el dia de la sal. I sense previ avís. Ahir també ho va ser una mica. En les últimes vint-i-quatre hores he canviat de lloc gairebé mil quilos de sal (en sacs de vint-i-cinc). Els d'avui però han estat a traïció.
El que havia de ser una feina suau - no res, mitja horeta demà al matí- ha representat un marronet. Els quinze sacs, que són a baix, s'han de pujar i tirar-ne la sal a l'aigua. La vintena de graons bellugadissos i que els sacs estéssin fets una merda (feia un any que n'acumulaven) ha estat reblar el clau.
A la tarda quinze més, no fa pujada però fins a la piscina hi ha un bon tros. He deixat la furgoneta al mig del carrer. Si puc estalviar un metre tot això que tinc. Els cotxes que es trobaven el carrer tallat donaven la volta... Tots?. No, tots no. Un ha seguit resistint al sentit comú, a la bona educació i a veure un pobre xulo piscines que arrossega sacs amunt i avall. S'ha esperat a que tornés i apartés la furgoneta per seguir el seu camí. I mira que l'alternativa és fàcil i curta.
Tot plegat que he fet lloc i quan ha marxat m'he tornat a posar allà on era per seguir descarregant sal.
Un detall sense importància, qui m'ha fet apartar per no fer mitja volta ha estat la Policia Municipal... al servei del ciutadà.

Do no eat filipinos!

Si obres un blog de Blogger, a la part superior, hi ha una barra on, entre d'altres coses, hi diu next blog. Si hi cliques vas a parar a un altre blog més o menys aleatòriament. Fent això l'altre dia vam anar a parar a Street talk, un blog d'una noia filipina que s'està a Saigon. Llegint l'últim post que havia fet ens va fer gràcia que es queixés de que aquí ens menjéssim els Filipinos. Li vam deixar un comentari.
D'aquí al conflicte internacional, que cridin els ambaixadors a consultes, tancar fronteres, envair Polònia i fer-la grossa només hi ha un pas. I és que si cliqueu al títol veureu que hi ha una campanya de recollida de signatures per canviar el nom de les galetes.
Per cert, per quan una campaya de recollida de signatures per canviar el nom a la catalana? Masclisme, antropofàgia i autoodi tot en un embotit.

Abans i després

Tiraré de tòpic. Quan eren petites me les hauria menjades, ara me'n penedeixo de no haver-ho fet. Són la Mariona i l'Aina, l'Aina i la Mariona. Òstia que grans que ens fem...
Parlant de passar el temps, a l'estiu li queden deu dissabtes.

I per acabar històries del xulo piscines:
A moltes pel·lícules la senyora, sola i avorrida a casa, amb un perfecte maquillatge i pentinat, tot i acabada de sortir del llit amb una bata vaporosa, s'embolica amb el jardiner musculós i viril que poda, suat, uns arbrets del jardí. Qui diu jardiner, podria dir xulo piscines amb uniforme no? Doncs no fa gaire, abans d'ahir per ser concrets, arribo a una masia perduda al mig del bosc. També hi vaig cada setmana (vegeu Trastos, dos més avall). I allà està ella al mig del jardí. I jo que m'hi acosto. En aquell moment una ventada li aixeca la roba. Ella es tapa, però el vent insistent hi torna. Les calces queden visibles.
Acotaré la escena:

Ella: Dona rusa rossa (és la minyona de la casa), despentinada i suada, vestida amb una bata blava d'encarregat de taller, botes d'aigua verdes fins a sota els genolls i una Karcher a les mans... i és que la vida mai és com les pel·lícules.
Xulo piscines: Jo, i no m'entretindré en descripcions que la vida, en aquest cas, tampoc és com a les pel·lícules.

Antònia Font a Tiana

De les vuit de la tarda fins a quarts de tres de la matinada rondant pel Parc de la B-20.
Ahir va haver-hi concert dels Maracatú.
I mentre ells descansaven van tocar els Filippo Landini, Plouen Catximbes, Antònia Font i Pastorets Rock. Tot això a l'Empollada de Tiana mentre el Barça continuava fent el ridícul i es deixava perdre la lliga.
El concert va estar molt bé, sobretot la part dels Antònia Font que van omplir el Parc de B-20. Això no vol dir que els altres ho fessin malament però els Filippo Landini van tocar per als organitzadors i la gent del bar i els Plouen Catximbes per a una cinquantena de persones.
Quan van començar els Pastorets Rock vam fotre el camp, que la vida del xulo piscines és molt dura i jo estava caient a trossos. Per tant no sé si van tenir molta gent o no.
A la sortida per obra i gràcia del cunyat, i el seu esperit comercial, vam estar xerrant amb en Joan Roca i en Jaume Manresa d'Antònia Font. Vam parlar de Formentera, de Mallorca, de la immigració ,de pagar-li una birra a en Joan si ens tornem a creuar per Formentera i d'alguna cosa més.
Tot plegat una bona nit.

Trastos

Divendres vaig estar a casa d'un client. Té una casa d'aquelles que quan la veus et fa pensar que:
1. el pavo té tanta pasta com mal gust (això sempre ho diem els que no en tenim de pasta) i
2. tanta pasta s'ha d'haver aconseguit de forma il·legal.

Doncs el que deia, que divendres hi vaig anar com cada setmana, la diferència és que aquest cop el client hi era. Habitualment només hi ha els criats, o majordoms, o masovers.
Jo de cotxes no en sé gaire, per no dir gens, però davant i dins de la casa n'hi havia una col·lecció per cagar-s'hi. Amb un sol dels cotxes podria pagar el nostre pis i probablement el d'alguns de vosaltres. Segons em va dir una font ben informada, - de Bentleys com aquest al món només n'hi ha un altre-.
Malgrat tot acabem guanyant i el Quico és únic. Ja em torno a posar tonto què hi farem...