Abans de continuar amb la història veureu que hem allargat el títol. Els que heu estat a casa o a Torroella entendreu de que va. Els que no haureu de venir per saber-ho.
Ho havíem deixat amb el friki de la guitarreta oi?... Següent posta, al Caló nosaltres, una parella d'exhippies que rondaven la cinquantena i un grupet de neohippies-rastes amb gos (que no falti). Quan s'acosta l'hora fan acte de presència una grup de catalans amb ganes de jugar. Porten una petita pilota de futbol americà. Comencen a passar-se-la. El sol comença a baixar. Els exhippies es fumen un porret i ell, com nosaltres, es comença a posar nerviós. Es volen estar quiets amb la puta piloteta!!!. A sobre, com que el Caló és petit, quan no l'agafen ens esquitxen. Finalment el límit de pacifisme de l'exhippie es veu superat (és la seva última posta: l'endemà marxen) i s'aixeca queixant-se. Els esportistes capten la subtil indirecta i paren una estona.
Més. El dia ha estat estrany, enterenyinat, no ha fet gaire sol. Ho provem. Arribem al Caló no hi ha gairebé ningú. Arriben dues noies, s'estiren al nostre costat. Un trio de barcelonins se'ns situa a l'altra banda. Avui sembla que sí. A la que el sol comença a caure les dues noies s'aixequen i es comencen a disfressar i allà a les roques on trenquen les ones i la posidonia es podreix i fa pudor amb la llum de posta es posen a fer-se fotografies de moda pseudoeròtiques. Una porta un vestit de lluentons, l'altre una minifaldilla texana que es posa a la cara com s'hi fos un vel. La sessió dura tota la posta i una estona més fins que se'ls acaba la llum. En acabar es vesteixen i se'n van. Nosaltres també.
És l'últim dia, demà marxem. Ahir va haver-hi un temporal considerable. Quan arribem al Caló gairebé no hi ha sorra i la que hi ha està coberta de posidònia mullada. Ara la pudor se sent per tot arreu. Al caló hi ha una noia que té una paradeta però marxa abans de la posta. Nosaltres ens posem a una mena de plataforma que hi ha sobre el Caló. A baix un parell o tres de noies a la zona de l'embarcador. Per darrera els núvols apareix el sol. Per baixar al Caló hi ha uns graons rudimentaris amb una barana feta amb un cable elèctric per poder-s´hi agafar. Arriba un noi amb un maletí altament sospitós. De dins en treu un clarinet. Estem perduts...
Ja us dèiem que el Caló és un lloc màgic, l'últim dia, el sol apareix a última hora quan tot el dia ha fet núvol, i el noi toca de conya, comença amb el Summertime i va enllaçant tot una sèrie de clàssics de jazz. La posta gairebé perfecte. Fins l'any que ve.
